Vés al contingut

Un cop ja a casa…

24 Juliol 2010

Ha resultat que a Europa ha set on he tingut més dificultats per connectar-me a Internet, en part perquè vaig deixar de tenir la meva notebook amb mi (o més aviat, la vaig continuar tenint, però fora d’ús) i arreu on anava hi havia Wifi gratuïta, però no era tan fàcil trobar ordinadors on connectar-se o els havies de pagar. Per tant en cap moment vaig tenir prou tranquil·litat i temps per escriure el blog.

Després de Suècia sabia que volia anar a Berlín, però encara no tenia clar quina seria la ruta que seguiria abans i després. De Gothenburg vaig anar amb autobús fins a Copenhaguen on no havia planejat de parar, però al final hi vaig estar un parell de dies i és un dels llocs que m’ha agradat més. D’allà amb autobús fins a Berlín, de Berlín amb autobús fins a Praga on vaig estar uns quans dies i vaig fer una excursió a Kutna Hora, de Praga amb tren a Viena, de Viena a Salzburg, la ciutat de Sonrisas y lágrimas, de Salzburg a Bad Gastein, al mig dels Alps austríacs on havien estiuejat els Habsburg i altres personatges importants, després a Innsbruck, la capital del Tirol, i fins a Münich, una de les ciutats que més m’ha agradat, la capital de Baviera que es proclama diferent i amb desitjos d’independència. De Münich volia anar per Suïssa i ja cap a casa però per qüestió de pressupost i connexions em va resultar més fàcil i econòmic (tenint en compte que el meu objectiu era NO agafar cap avió per arribar a casa) d’anar amb tren fins a Roma i d’allà amb un ferri fins a Barcelona.

Han set dies de backpacking, amb una motxil·la considerable i d’alberg en alberg on cada dia feia amics nous, he conegut gent amb qui he rigut i no tornaré  a veure, he conegut gent que m’ha marcat i espero poder tornar a trobar en algun altre punt de la meva vida, he conegut gent a qui he admirat, gent que m’ha ensenyat on no vull arribar mai i gent que no ha causat cap impressió especial en mi. Bé, una mica de tot.

Viatjar sola m’ha fet aprendre molt. Però potser una de les coses que he aprés en aquest viatge i de les quals estic més contenta és que a vegades el camí que vull seguir és inviable, però que això no vol dir que m’hagi de quedar aturada, per arribar a una fita hi ha molts camins possibles i encara que hagi de fer una volta imprevista no s’acaba el món. Sempre m’havia costat molt no poder fer exactament el que volia, però he aprés a ser més flexible, a que quan les coses no poden ser de la manera que m’imaginava hi ha alternatives per aconseguir el que vull. A no quedar-me bloquejada. En resum, a trobar sortides a les situacions.

Altres de les moltes coses importants que he aprés:

La paciència i un somriure són essencials quan estàs en un lloc o situació que no t’és familiar. Perdre la calma no ajuda a res i en molts moments et deixa en ridícul. Ser tan oberta com es pugui i estar sempre disposada a transmetre bon humor ajuda molt en tot moment.

Tothom té problemes, però l’autocompassió és un dels sentiments més perillosos i autodestructius que hi ha, perquè a part de sentir pena per a tu mateixa no ajuden a res més i t’enclaustren en un forat, fa que et rebolquis en l’amargura en comptes de lluitar per ser feliç. En dosis elevades fa perdre de vista tots els desitjos i objectius reals deixant-te en un estat d’indiferència.

Les decisions tot i pensades, han de ser relativament ràpides i a vegades no seran el millor, però no es pot mirar enrere un cop has triat. No es poden prendre decisions personals comptant amb altres persones.

En algunes ocasions cal exposar-se i deixar totes les cartes damunt la taula, encara que potser no s’aconsegueixi el que es vol al menys es tindrà pau interior.

Una cosa bàsica que ja sabia, però que he confirmat fins a límits inimaginables (dormir en dormitoris comuns durant gairebé dos mesos seguits fa que te n’adonis i que en certs moments vulguis aixecar-te del llit per anar a escanyar als teus veïns) és que descansar com cal és extremadament indispensable per poder estar de bon humor i energètica amb ganes de fer coses, perquè la son juga molt males passades i estar fresc i descansat ajuda molt a anar per la vida.

El més necessari per seguir endavant és tenir els objectius clars. Un cop se sap què es vol tot és més fàcil. Perquè encara que es passin moments costosos els esforços tenen una direcció i una sap perquè s’està sacrificant.

De les coses que m’han ajudat en moments més difícils del viatge cal destacar: la càmera, que considero gairebé la meva filla, el meu mp3, els dies de sol, els llibres simples i entretinguts de l’Emily Barr, el cafè, les postes i sortides de sol.

Durant els meus darrers dies de viatge he tingut la sort d’anar trobant amics de Hong Kong als seus respectius països, a qui els estic molt agraïda i que a més a més d’ensenyar-me el millor de les ciutats on viuen, també m’han estat advertint constantment de la duresa dels primers dies a casa. Al final m’havia mentalitzat per passar, en paraules d’un meu amic “un infern”, fins que hagués superat el fet de que ja no tornaré a viure a la nostre segona ciutat, on hem passat tants moments i tantes experiències que ens han canviat.

Bé, jo de moment “l’infern” no l’estic pas passant, des de bon principi he començat a estudiar pels exàmens de setembre i a començar a recuperar el meu pes habitual, marcant-me una disciplina diària i anant a córrer amb les meves amigues cada dia.

Això si, tinc molts records de Hong Kong, ho trobo a faltar, enyoro sobretot a la meva companya d’habitació i amiga de l’ànima, també a l’Angel, una de les amigues hongkoneses amb qui més em vaig fer i a d’altres amics de Hong Kong i d’indrets de tot el món que vaig conèixer allà. Acostumada a que en tot moment estava amb amics he vist reduïda la meva interacció social, trobo a faltar el fet d’haver de sortir a menjar fora gairebé obligatòriament a diari ja que era més econòmic, fàcil i convenient, a compartir habitació amb una amiga, a estar envoltada d’amics la major part del dia. Trobo a faltar el passejar-me enmig de gratacels, tenir cada dia el contrast d’orient i occident davant dels meus ulls. La modernitat de tots els edificis, la universitat, la residència, el millor sistema de metro del món i fins i tot la sensació de l’aire condicionat a 20 graus durant tot l’any a tot arreu on vas. La humitat. El paisatge. Ara tot i que els paisatges em semblen bonics, i els he trobat a faltar moltíssim, hi noto la manca de carisma que té la vegetació asiàtica. La jungla.

També he estat pensant molt en primeres sensacions, durant tot el període de Hong Kong tot i que intentava reflexionar sobre el que m’estava passant, estava allà i era difícil sobreposar-se i analitzar la situació de manera objectiva. Ara, recordo el primer moment que vaig posar els peus a la Regió Administrativa Especial, recordo la meva sorpresa quan encara era a l’aeroport i vaig haver de demanar indicacions, vaig trobar fins i tot estrany com d’amables eren la gent, aquesta sorpresa gairebé em va durar dues setmanes, fins que al final em vaig acostumar a la suavitat i facilitat de viure allà. Recordo com ens queixàvem en broma amb la meva amiga portuguesa de que com a mínim a casa encara que no anessis als llocs caminant t’havies de moure una miqueta per fer transbords als metros o per pujar i baixar escales, però que a Hong Kong perdríem tota la nostra agilitat perquè tot era massa fàcil.

Recordo la primera setmana quan encara no teníem classes a la universitat i la vaig utilitzar per fer turisme i començar a conèixer la meva nova ciutat de residència, el Man Mo, el primer temple on vaig entrar on se’m va obrir un horitzó de somnis asiàtics amb tot el sostre cobert d’espiral d’encens.

Recordo quan em vaig adonar que el fet de ser una minoria racial a la ciutat feia que entressis en una espècie d complicitat que propiciava la interacció social amb altres “gweilos”, era fàcil i no estava fora de lloc posar-te a parlar amb un desconegut en qualsevol moment amb o sense qualsevol pretext.

El menjar, que no vaig aprendre a gaudir fins al segon semestre, bé, si que havia aprés a gaudir del menjar xinès durant els viatges a la Xina continental, però el que vaig aprendre el segon semestre va ser a apreciar l’àmplia oferta gastronòmica que em regalava Hong Kong on podia jugar a menjar plats d’una nacionalitat diferent cada dia de la setmana.

Fer cada dia milers de vegades la pujada fins a la residència, quan feia sol amb la suor a la pell, quan plovia amb l’angoixa de trobar-me un cargol a cada pas, quan feia núvol enlluernada per la blancor del cel.

El queixar-nos per la contaminació quanfeia dies que no veiem el sol.

El fet de que les escales mecàniques fossin més rapides que a la resta de llocs del món on he estat i que la gent vagi atrafegada tot el dia, d’un lloc a l’altre sense parar.

El sentir una llengua desconeguda que al final em resultava simpàtica i carinyosa.

Anar al cinema a mirar pel·lícules en cantonès subtitulades en anglès i xinès tradicional.

Estar envoltada de gent amb fisonomia asiàtica i ser part de la minoria. Sentir traduïdes les coses sempre en els tres idiomes oficials, sobretot dins el metro quan les parades, els recordatoris i advertències sonaven primer en cantonès, després en mandarí i finalment en anglès. Desconcertar-me cada dia per adonar-me d’una cosa nova a la qual no havia parat atenció fins a aquell moment. Perfilar a mesura que anaven passant els dies les meves sensacions, estar fins a l’últim moment en un empatx sensorial per tantes coses diferents alhora, però estimant cada dia més cada petit detall. I milers de coses més que no puc descriure o escriure en un llistat perquè no acabaria mai.

Ara, de tan en tan, tanco els ulls i em venen imatges de Hong Kong o dels meus viatges per Àsia. Fins i tot del tren a Rússia o de ciutats on he estat. L’únic que em fa pena és que aquests records s’aniran difuminant amb els dies. Em fa por d’oblidar tot el que he aprés, tot i que sé que el que he canviat ja ho porto dins meu i això em conforta. Però em fa pena recordar Hong Kong com una cosa ja llunyana i pensar que l’estiu passat estava neguitosa i il·lusionada imaginant-me com seria; cap de les meves possibles expectatives, per molt bones que fossin poden superar la realitat. M’agradaria poder retrocedir un any i repetir l’experiència una altra vegada, però una de les altres coses que he aprés és que per molt bons records que es tinguin no es pot estar desitjosa sempre de viure altra vegada el passat, el que cal és construir nous projectes i mirar sempre endavant, així que ara estic enfeinada pensant que serà el següent que faré.

4 comentaris leave one →
  1. 24 Juliol 2010 16:09

    Enhorabona pel blog! Esta molt macu, et seguiré d’aprop 🙂

  2. pili permalink
    26 Juliol 2010 5:33

    ostres….m´ha sorprès i m´ha encantat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: