Dumplings, Jasmine Tea and Other Histoires From China VI

La nit del 14 vam acabar trobant el millor alberg de tot el viatge, un lloc molt acollidor, una caseta de fusta d’estil tibetà amb llençols rosa fúcsia als llits i una sala comuna amb un foc a terra i caliu. Genial!

Després vam anar il·lusionats a provar el primer menú tibetà, s’ha de dir que fins i tot va superar les expectatives. Cansats i sense saber ben bé com continuariem la ruta el dia que es suposava que marxariem de ShangriLa vam decidir que ens mereixiem una nit de relax i vam passar hores i hores jugant a cartes i bebent cervesa al costat del caliu de la sala d’estar.

L’endemà al matí vam llevar-nos a les 7 per anar d’excursió. Abans vam parar a esmorzar, ens van servir té de mantega tibetà, no sabia si m’agradaria però em va encantar!

 

Després del té amb mantega i el “pa”  ens decidim a buscar el camí que vagament l’hostelera ens havia indicat. Es suposava que era fàcil de trobar per anar al Llac de la Pagoda Esmeralda. S’ha de reconèixer que era jo l’entusiàsta que volia anar-hi tan si com no, perquè, tu diràs, amb un nom tant romàntic com aquest, qui no voldria anar-hi, no? Els altres en tal de fer una mica d’excursió, ja els hi semblava bé.

 

 

Però resulta que la mica d’excursió es va transformar en hores i hores de caminada per carretera, després de passar pel costat de l’aeroport de ShangriLa com ens havien indicat vam continuar, passant pel costat d’una hípica on ens van oferir de dur-nos-hi a cavall, però vam rebutjar: massa car, 20 euros! (ho sé, sembla no res, però de veritat, quan estas al mig de Xina, intentant que el pressupost del viatge et quadri, cansada, amb mil mal de caps de com seguiràs la ruta, gastar 20 euros per anar a cavall no és una decissió fàcil de prendre! Ara penso: tant de boooooooo me’ls hagués gastat, però bé…en el seu moment no va ser així).

Total, que vam acabar caminant i caminant per la carretera veient com estavem fent la volta del segle, tot i intentar escurçar fent draceres improvitzades camp a través!

Semblava que no arrivabem mai, el paisatge era preciós i la conversa entretinguda, a més a més el dia nítid. No ens podiem queixar per res, però al cap d’unes quatre hores de caminar ja n’estavem una mica cansats de no arribar enlloc, ens vam plantejar fer auto-stop i uns nois que devien tenir uns 17 anys es van aturar per pujar-nos, però no al cotxe no hi havia prou espai (era un cotxe de les dimensions d’un r5, per entendren’s). 

Continuant caminant finalment vam anar trobant gent (sobretot nens) i vam acabar arribant a un poblet on estaven celebrant rituals de cap d’any tots els vilatans guarnits amb roba tradicional feien les seves pintes.

Un home ens va oferir menjar a casa seva i el vam seguir, ens van convidar en una casa espectacular tota decorada amb talles de fusta i un menjador gegant amb una llar de foc on ens van alimentar a base de pastes tradicionals i té de mantega. Tot plegat molt agradable. Després de la rudimentària conversa en mandarí vam continuar el nostre camí, aquest cop sí, ja començant l’ascensió. Devien ser les 3 de la tarda.

Pujant, pujant, caminant enmig de matolls sense les vistes esperades, ens vam acabar cansant, portavem un desnivell de 400 metres i no haviem vist res mes (un dels meus companys, el newyorker, fins i tot va intentar utilitzar el GPS però no va tenir èxit). Tot i així la meva tossuderia ens va empènyer a continuar. Al final vam arribar a 3800 metres d’altitud. Estavem cansats però vam arribar al “cim”. Un cim sense vistes, només una clariana en els matolls que permetia veure el cel blau.

Em pensava que em matarien. La decisió de grup va ser acabar l’excursió aquí. Em va fer molta pena, jo volia arribar als 4000 d’altitud, al menys. Però resignada al veure que ja no els podia estiarar més, vaig acceptar de recular, encara ens quedava tota la carretera de tornada. Des d’on erem baixant una mica, a través dels matolls, es podia veure d’on veniem i no era gaire esperançador.

Tornant vam anar a veure el temple principal de la ciutat. Una mica enlairat en un turonet, amb unes vistes espectaculars.

 Amb tot el cansament va ser bonic poder experimentar la part del budisme tibetà regional, amb totes les imatges de déus a l’interior del recinte i una roda de pregàries gegant a l’exterior que semblava que es movia automàticament, però al pujar dalt del temple ens vam adonar que eren els visitants qui l’arrosegaven tot fent-la girar.

En resum, va ser un dia bonic, amb bon temps, bon ambient de grup, un té amb mantega anecdòtic, ambientar-nos en la cultura, però no vam complir els objectius, no vam aconseguir veure les vistes esperades.

Després d’una bona dutxa, tot i què va suposar un esforç bestial ja que les dutxes de l’alberg estaven al pati interior, que era obert i això volia dir: moooooooooolt de fred!, al vespre, vam tornar al mateix restaurant que la nit anterior, perquè ens haviem quedat amb les ganes de provar el hot pot tibetà amb carn de yak, molt picant, deliciós. L’art de la pesca amb palillos xinesos en una olla plena d’aigua (o més aviat caldó ja que porta tot tipus d’espècies i condiments) amb un fogonet a sota perquè es mantingui al punt d’ebullició, on has de remenar amb els chopsticks per buscar els trossets de carn i de verdures que hi has d’anar tirant perquè es coguin, més que un àpat és una manera de socialitzar. Gairebé una competició entre tots a veure qui recollia la millor peça.

Tips i contents, vam tornar a la nostra sala comuna de l’alberg a menjar cacauets i veure cervesa mentres jugavem a cartes a la bora del caliu, tot veient com un grup de joves locals s’emborratxaven fins al punt de que, un, quan va aixecar-se va caure desplomat i va partir un test amb el cap. Em pensava que s’hauria mort, de veritat, em vaig quedar pàlida. Però res, es va aixecar balancejant, tant tranquil (no vull ni pensar amb el mal que li devia fer el cràni l’endemà al matí).  Va ser un miracle que no s’obrís el cap, encara no se com se’n va ensortir!! Quan ho recordo em ve clarament el record del terrabastall que es va sentir i de l’ensurt que em vaig endur!!

Al final cansada, vaig anar a dormir bastant més aviat que els altres, només tenia ganes de retrobar-me amb la manta elèctrica que m’esperava al llit, el millor amant. Abans d’aquest viatge mai havia vist mantes elèctriques que cobrissin tot el llit de cap a peus. Les col·loquen per sota del llençol de manera que és com si anèssin incorporades al matalàs. Cada cop que arribavem a un alberg el primer que feia era enxufar-la i posar-la al màxim per tenir-la preparada quan fos l’hora de dormir, perquè s’ha de dir que tarda el seu temps a escalfar-se com cal!

I somnis, dolços somnis tot i l’inquietud de què fariem l’endemà.

Dumplings, Jasmine Tea and Other Histories From China V

Dia #5:

Avui es suposava que ens aixecavem d’hora, però després de  l’arribada del cinquè company de viatge (ara ja hi som tots) i de celebrar com cal el cap d’any, al final ens llevem a les 9.30. Empaquetem per marxar de Lijiang i a les 10am estem esmorzant al “Prague”, una cafeteria decorada amb fusta clara i molt bona il·luminació. Un local d’aquells que t’agradaria tenir al costat de casa per poder anar-hi a llegir el diari cada matí, acollidor i amb esmorzars continentals, però jo no em trobo gaire bé i com que prefereixo no temptar la sort m’he de limitar a mirar amb un pam de nassos com els meus companys menjen, tot degustant un té amb llimona.

Després de que s’omplin la panxa ens dirigim a l’estació d’autocars de llarg recorregut. Arribem al mostrador i demanem com ho podem fer per anar fins a Shangri-La (Zhongdian), però parant primer a Hutiao Gorge (la gorga del Salt del Tigre). Ens diuen que cap problema que agafem un autobús a Qiaotou i després de visitar la gorga des d’allà parem un minibus que vagi direcció a Shangri-La. El moment crític ve quan ens diu, per quan voleu els bitllets? i al respondre: per avui? La dona comença a fer que no. Els transports públics estan de vacances, és Cap d’Any! El primer autobús surt d’aqui sis dies, respon. Intercanvi de mirades entre nosaltres. Sortim de l’estació.

Gairebé ningú s’atraveix a obrir la boca primer per discutir el que tots estem pensant: I ara, què fem?  Després del silenci… el darrer company en arribar, que encara no està cansat proposa quedar-se a Lijiang, però els altres tenim ganes de mouren’s, volem continuar la ruta. Després d’una pluja d’idees amb diferents opcions ens decantem per provar de regatejar el preu d’una furgoneta per anar fins a la gorga i després ja veurem si arribem a Shangri-La o ens quedem allà.

Aquest cop agafant un taxi ens en tornem cap al centre de Lijiang on hi ha més moviment i ens serà més fàcil regatejar. Comencem la nostre lluita per un preu assequible. Tot i que considerant que és cap d’any ho tenim bastant negre. Després de varis intents acabem trobant un home que ens ofereix anar fins a la gorga per 400 yuan. Ens costa molt prendre la decisió,és molt car, però estem estancats a Lijiang, tenim ganes de marxar, volem completar la ruta que teniem pensada i tot plegat fa que acceptem a contracor (s’ha de considerar que el transport púbic ens costava 20 yuan per persona i que no sabem que farem un cop arribem a la gorga, comencem a tèmer que el més possible és haver d’agafar transport privat un altre cop).

Però un cop hem pres la determinació, asseguts a la furgoneta amb el solet entrant per la finestra estem la mar de feliços gaudint de les vistes del Yulong Shan (tot i que alhora ens sembla que ens estant ensenyan el caramel que el dia abans no vam poder tastar).

Però aquesta situació relaxant només dura unes dues-tres hores (el temps que es tarda a fer 75km de carretera a Xina), el temps d’arribar a Qiaotou on tornem a viure una situació tensa. El nostre conductor que fins aleshores no ens ha despertat cap queixa – només ha escupit de mitjana un cop cada mitja hora i només ha fumat uns tres cigarrets durant els 75km!-  s’atura a l’arribar a Qiaotou i ens indica que baixem, nosaltres estem confusos, el preu pactat era per arribar fins a la gorga, no ens esperavem que ens dugués als ràpids intermèdis, però com a mínim als superiors (estan a 25 i 9 km de Qiaotou respectivament).

Comença la situació (a la qual m’estic començant a familiaritzar) de conversa-tensa-persuasió on cadascú intenta decantar la balança cap als seus interessos. El conductor no parla anglés i jo no parlo tan bé el mandarí. Al final una dona aparescuda del no res comença a posar-hi cullerada. Això em posa a la defensiva i m’aparto de la conversa deixant el relleu als meus companys perquè ella si que s’expressa més o menys en anglés. Resulta que és la propietaria d’una de les guesthouse de Qiaotou i ens diu que si volem anar a la gorga haurem de contractar a un altre conductor. Al principi ens hi neguem, el nostre acord no era així, però al final ens omplim de resignació perquè veiem que no hi ha res a fer… El conductor marxa i ens quedem amb la dona, que a mi em desperta una especial antipatia per com s’ha introduït a tot el panorama, de fet no sé què em sorprén aquí tothom és oportunista.

La dona vol organitzar-nos una sortida amb cavalls, per arribar fins als ràpids intermèdis. La veritat, és temptador, però el problema és que això suposa dos dies com a mínim i nosaltres no tenim tant de temps per dedicar a la gorga, és per això que voliem arribar-hi amb transport i no fent l’excursió de tres dies. Una altra decisió a prendre i no tenim ni idea de que fer perquè tampoc sabem amb què ens trobarem si continuem la ruta. Hi haurà transport si continuem? Podrem creuar de Shangri-La a Litang o la carreterà estarà tancada? Vistes les circumstàncies potser seria millor reduïr les nostres expectatives i quedar-nos a fer l’excursió a la gorga?

Jo no vull prendre part en el procès de decisió, tot em sembla bé, ja he près masses responsabilitats i no vull tenir a la consciència la càrrega d’un proper fracàs, però reso per poder arribar a Shangri-La, perquè per a mi és el punt més important de tot el viatge.

Després de rumiar i rumiar, decidim regatejar per aconseguir una furgoneta que ens dugui primer a la gorga i després cap a Shangri-La. Jo estic al 100% d’acord amb la decisió i estic molt contenta de que l’hàgin pres sense que jo m’hagi hagut de poscionar en cap moment. Ara em toca a mi començar a regatejar, parlo amb un conductor, un noi relativament jove, sembla que em pren el pel i em fa posar de mal humor. Ens vol estafar de mala manera. Intento anar acostar-me a un altre, però resulta que tots són amics. Buf!

Pasciència i una canya! Em fa ràbia perquè sé que si fos un noi seria tot més fàcil. Puc veure la mirada d’arrogància per haver de tractar amb mi. Però faig  notar-li que no penso sedir i quan un dels meus companys està a punt de fer-ho l’aturo per amor propi.  Gairebé em maten perquè ja ho teniem mig regatejat, però no penso acceptar un preu ni 10 yuans més alt del que toca  només perquè el conductor es creu superior a mi per ser un home i pensar-se molt atractiu. Els nois es desesperen amb mi i donant per perdut el procès de regateig van a parlar amb un altre conductor. Però jo em quedo amb aquest, continuant amb el procès d’estira i arronsa. Al cap d’uns 10 minuts de conversa entre discussió, broma i lluita per amor propi venen els meus companys a interrompre’m dient que ja han trobat conductor, quan em diuen l’oferta em poso a riure. “Guys, mine is better!”. Al final resulta que tampoc me n’he ensortit tant malament i un cop ja li he agafat carinyo al meu interlocutor acabem pactant amb un somriure de conformisme per ambdues parts. Paguem més del preu inicial que teniem pensat, però ell ha hagut de rebaixar molt la seva oferta, així que estic contenta!

Un cop ens asseiem a la furgoneta torno a estar la mar de feliç, un dels meus companys em mira i diu: “és ben bé que t’agrada anar amb cotxe, tu només estas feliç quan t’asseus aqui…”. I no, la veritat, no és això, el que passa que després de les tensions del regateig i de no saber com ens ho farem per continuar el viatge un cop tenim una mica de planificació a curt termini la sensació de relax i de tenir alguna cosa de segur m’invaeix i estic feliç!

Al final només anem fins als ràpids superiors (a 9km de Qiaotou), són els més famosos, perquè són de més fàcil accès, però es suposa que els altres són millors. Quan arribem tenim davant nostre un d’aquells paisatges que et deixen astorat pensant en les meravelles de la naturalesa. El sentir-se minúscul, com quan en una nit estrellada mires al cel i comences a donar voltes en com de gran és l’univers i a preguntar-te, què és la meva minúscula i insignificant vida comparada amb la grandaria de tot plegat.

Les gorgues són els punts entre el Yulong Shan i la Muntanya Haba. Hutiao és la gorga més profunda del món. Des de dalt es pot veure per un angle de 70-90 graus entre els dos costats de la muntanya cap al riu Jingsha on hi ha 18 ràpids a uns 200 metres ensota.

La gorga està dividida en tres seccions, la de dalt és la més estreta (30 metres) i és on hi ha la boca del riu Jingsha. Al mig hi ha una pedra i la llegenda diu que el tigre la utilitzava per saltar i creuar d’un costat a l’altre del riu, per això la gorga va rebre aquest nom. A la secció mitja el riu baixa 100 metres i la velocitat incrementa de manera sorprenent. La secció inferior és la més dreta i perillosa.  Nosaltres només podem veure la primera, però tot i així ja és molt impactant.

Després de la visita que ha set un moment on tots hem estat separats passejant, fent fotos i tinguent els nostres moments de privacitat ens reunim altra vegada a la furgoneta. Direcció Shangri-La.

Estic tant contenta per tot el que estic visquent que no me’n sé avenir. Dins la furgoneta amb música tradicional, asseguda veient com ens dirigim a Shangri-La, pensant en el que acabo de veure, em sento tant afortunada que em costa retenir les llàgrimes de felicitat.

El paisatge és preciós i la il·luminació perfecte, el sol baix dóna el punt de calidesa ideal durant tot el trajecte i arribem a Shangri-La quan s’esta ponent el sol. Sembla que tot estigui programat.

Quan arribem a Shangri-La, jo que ja m’he fet amiga del conductor (els nois m’han deixat seure al davant!) li demano que ens porti a l’estació un moment, volem mirar com està la qüestió del transport des de bon principi per no trobar-nos amb sorpreses com la del matí. Ens diuen que la carretera a Litang està oberta, però que el transport públic està tancat. Tinc un sentiment agre-dolç, contenta perquè la carretera està oberta però alhora no sé que decidirem fer si hem de continuar el recorregut amb transport privat. Però sóc a Shangri-La, acabem d’arribar així que no em vull preocupar! El conductor ens porta al centre, a la part antiga de la població. Paguem i ens despedim amb un bon record del transport, sembla ser que no hi ha hagut cap problema, cap intent d’estafa. Al final era un bon noi.

Estem al mig de Shangri-La i comencem a buscar allotjament pel vespre, estic tant contenta que m’és igual on dormim. El lloc és magnific, diferent de tot el que he vist abans en la meva vida. Estem en un lloc on es pot veure obviament la influència tibetana. Hem arribat al meu objectiu. Fa molt fred, s’esta ponent el sol, el cel és gairebé fluorescent, molt clar, molt brillant i alhora amb uns quants núvols que dibuixen figures de colors vermellosos. Els carrers empedrats amb lloses grans i irregulars. Ara sí que no puc esperar més, necessito comprar-me un anorac! És un dels moments en que estic feliç d’haver decidit portar unes bones botes de muntanya, és la única part del meu cos que no està en procès de congelació.

Passejem per tota la ciutat entrant a tots els albergs possibles, demanant preu i prenent vistes de les habitacions, sembla que els nois no estan contents amb res, a mi m’és igual tot, estic feliç! Passem per una plaça quadrada, molt gran, l’eix entre els dos carrers principals, ara el sol ja s’esta a punt d’amagar del tot, la llum és extranya, però molt bonica, les banderetes tibetanes de colors penjades d’un costat a l’altre de la plaça onejen amb el vent. Ara sé que hem arribat a Shangri-La…

 

Dumplings, Jasmine Tea and Other Histories From China IV

Dissabte, dia 4#: ens aixequem aviat, carregats d’il·Lusió i engia. Objectiu del dia, arribar al telefèric del glaciar de Yulong Shan (Jade Dragon Snow Mountain). El telefèric arriba fins a 4500 metres d’altitut. Als turistes se’ls permet de pujar fins a 4680 metres.

Yulong Shan és una muntaya de 5600 metres d’altitut que des de Lijiang sembla un drac de Jade jaient, d’aquí ve el nom. Segons els geòlegs durant uns 400 milions d’anys la zona va ser un oceà i durant els últims 6000 anys degut als canvis de la litosfera els paisatges han canviat.

Segons la llegenda Yulong Shan i Haba Snow Mountain eren bessons. Vivien junts i feliços, convisquent amb el riu Golden Sand. Però un dia, un indesitjable va robar el riu. Els dos germans van decidir lluitar per recuperar-lo, però Haba va morir. Yulong va fer servir 13 espases per lluitar, fins que l’enemic va fugir. Per prevenir a la gent i fer que l’enemic no tornés Yulong sostingué les 13 espases dia i nit. Amb el temps que ha passat els dos germans s’han convertit en dues muntanyes nevades i les 13 espases han esdevingut 13 pics.

La muntanya és un lloc sagrat pels Naxi (l’ètnia que dóna fama a Lijiang), però no només per la llegenda sinó també perquè en el passat era un lloc on els enamorats es sacrificaven en honor a l’amor verdader i per escapar als matrimonis concertats i ètiques feudals.

Yulong Mountain és el lloc on es troben un quart de les especies de plantes existents a Xina, 400 tipus d’arbre i 30 tipus d’animals protegits per l’estat.  Els pics del Yulong tenen un mínim de 4000 metres i neu durant tot l’any. La muntanya s’anomena “Museu Glaciar Natural”.  I té un atractiu addicional ja que el Shanzidou (un dels pics) mai ha estat explorat, ningú ha arribat al cim.

 En fi, com es pot veure Yulong Shan és un lloc amb molts atractius i estavem molt entusiasmats en poder anar fins a 4500 metres d’altitud amb el telefèric i després pujar fins tan amunt com poguessim a peu, però si agafavem un viatge organitzat amb agència ens costava un ull de la cara. Segur que si ho comparem amb els preus europeus o d’Amèrica no, però tot i així estem visquent a Àsia i tots tenim l’objectiu d’estalviar tant com poguem per allargar el pressupost del viatge, per tant no estavem disposats a pagar tant. Vam decidir llogar bicis (20 yuans per dia) per fer el que hauriem fet amb furgoneta pel nostre compte, ara som joves i va bé exercitar el nostre cos.

Total, que amb un plànol i les bicis, vam empendre els 20-25 km de pujada fins a la barrera on entres a la zona on s’agafa el telefèric. Després de molta estona de pedalar contra vent, amb molt esforç i ja bastant cansadets vam veure la barrera. Estavem tan feliços que fins i tot va resultar fàcil fer la pujada final. Ara bé, tots els nostres ànims, energia i il·lusió es van capgirar quan el guarda ens va dir que no podiem passar, que el telefèric estava tancat perquè feia massa vent.

Va ser un d’aquells moments en què la frustració que sents és tan gran que gairebé crea una opressió física al pectoral, però vaig decidir agafar-m’ho tant bé com vaig poder i després dels primers minuts de desil·lusió vaig intentar fer comentaris autoconvencent-me de que havia valgut la pena perquè el paisatge durant tota la pedalada havia set preciós i encara teniem tot el dia per anar amb bicicleta pels pobles del voltants- en un d’ells hi ha uns murals Naxi recomanats com a visita gairebé obligatòria per totes les guies.

La qüestió és que jo potser em vaig autoconvencer però a jutjar per les cares dels altres la meva persuassió no va anar més enllà. Després d’una hora de jaure en un prat prenent el sol i veient com el vent gairebé s’enduia les nostres bicis, vam decidir que era hora de continuar l’excursió, que si més no fariem una bona passejada amb bicicleta. I això si que no puc pas negar que ho fessim!

En comptes de tornar pel camí per on haviem arribat vam decidir voltejar per anar fins a Baisha i els pobles dels voltants.  Abans d’arribar a Baisha vam fer tota una senyora pujada fins al monastir del Pic de Jade i  després vam baixar cap al monastir de Fugou. Normalment, quan estic a casa, condueixo amb cotxe i veig ciclistes pedalant al costat de la carretera, suant i fent pujades, sempre penso: ja son ganes! I mira… en la mateixa situació… Però s’ha de dir que ho vaig gaudir i ho tornaria a fer ara mateix.

Quan finalment vam arribar a Baisha ens vam trobar amb l’empedrat del poble, va ser un dels moments més dolorosos, desitjant que el meu seient de bicicleta només fos una miqueta més tou. Vaig haver de fer tot el tros dreta a la bici perquè em pensava que sinó em moriria!  Em sentia malament perquè estava morta, no podia amb la meva ànima i em sabia greu pels altres, per si m’havien d’esperar o per si els feia anar malament, perquè tot i que anava la primera sabia que m’hi deixaven anar perquè veien que la bici no és el terreny que domino més… Però a Baisha em vaig animar perquè vaig veure que tots estavem iguals de cansats i que en el fons, tampoc haguèssin anat més ràpid! Vam calcular que en aquell moment ja portavem més de 40 km de bicicleta. 

Vam tenir la sort de trobar un cafè-restaurant que va resultar ser el lloc on he assaborit el millor menjar casolà xinés de la meva vida, l’arrós, els mianfan i el té eren deliciosos. Vam quedar tots satisfets amb el tibèri i després a patir l’empedrat altra vegada (a mi amb la panxa plena encara em va costar més de tirar), ens vam intentar afanyar patint que no se’ns fes fosc abans d’arribar, però no, tot va anar bé, vam arribar quan s’estava ponent el sol.

Just a l’entrada de Lijiang ens vam parar perquè els nois volien comprar petards per la nit, erem 13 de febrer del 2010 segons el calendari solar, la nit del Cap d’Any Nou Xinès.

The 34th Hong Kong International Film Festival

 

No sé si puc dir que interrompo la meva explicació del viatge perquè la veritat ja estava bastant interrumpuda (fa masses dies que no escric, ja ho sé!), bé la meva intenció és continuar-la, però abans volia fer un post sobre el 34é HKIFF (Hong Kong International Film Festival).

Avui ha set el darrer dia del festival i només hi he assistit les dues ultimes jornades perquè quan vaig veure que es feia el festival em pensava que seria fora viatjant (ja tenia els bitllets comprats per Vietnam, Laos i Cambodja, però al final no ha pogut ser – Viva Macao Airlines ha anat a la bancarrota i els bitllets s’han cancel·lat, bé això ja és una altra història) la qüestió és que al final no però he estat a la parra fins ahir que vaig enrecordar-me’n del festival, una pena vaja.

Tot i així he aprofitat tan com he pogut i ahir vaig assistir a 4 sessions i avui a 5. Estic molt satisfeta.

El programa que he seguit

Dilluns 5:

1.  
   12.30 Police, Adjective, pel·lícula romanesa de Corneliu Poromboiu. La pel·lícula té moments brillants sobretot una escena en que el protagonista Cristi discuteix amb la seva dona després sobre les metàfores i símbols d’una cançó que segons ell no té el més mínim sentit. I una altra escena en què es posa sobre la taula la reflexió sobre les definicions de llei i moral (de manera literal, ja que Cristi es forçat a buscar la definició al diccionari davant del seu cap) la qual cosa indueix a una reflexió de rerefons sobre Justícia.

   15.00 Triology: The Weeping Meadow de l’arxiconegut director grec Angelopoulos. Què dir? La pel·lícula ja no és nova, és del 2003, el primer capítol de la triologia. Es situa al període entreguerres (1GM i 2GM) a Grècia. Hi ha tantes coses que es poden comentar que no sabria per on començar, tant pel que fa a la trama com per les imatges magistrals.

   18:00 Lebanon, Israel, de Samuel Maoz. El director va participar a la guerra i amb aquest film es transmet tota la tensió, nervis i venciment moral que sofreixen els soldats tot i que gràcies al toc còmic de les converses l’espectador pot suportar la sensació de claustrofòbia.

   21:00 Symbol, del director japonés Matsumoto Hitoshi, una pel·lícula sensesentit. Un somni plé de simbolismes tal i com indica el títol. La paraula que descriu la pel·lícula és: absurditat.

 

Dimarts 6:

1.  
   1. Ice Kacang puppy Love, personalment considero que potser no és la més rica en contingut filosòfic, però si la més emotiva, divertida i entretinguda de les nou que he tingut el plaer de veure. És el debut del famós cantant malàsi Ah Niu com a director i alhora protagonitza el film. La pel·lícula és un record de la seva infantesa a Penang i proporciona una interssant – es podria dir- caricatura, de la vida quotidiana a Malàsia.

      12.30 Hipsters, un musical rús de Valery Todorovsky. S’ha de dir que un musical caracteritzat per jazz en rús és com a mínim interessant. Però també que la trama és entretinguda i el final millora la pel·lícula en si.

      15.00 El secreto de sus ojos, espanyola-argentina, del director Juan José Campanella, ho he de reconèixer, m’ha sorprès, no tenia grans expectatives en la pel·lícula i ha resultat ser una de les millors que he vist. Els temes més destacables, la reflexió sobre Justícia i sobre la Passió, el que omple una vida o el que fa que sigui buida.

      18:00 White Material, al contrari que la darrera la pel·lícula de Claire Denis amb Isabelle Huppert com a protagonista m’ha decepcionat una mica. El tema és molt interessant, la situació d’una família caucàssica a Àfrica després de la descolonització francesa, ara bé, no sé si perque ja era la quarta pel·lícula però m’ha resultat lenta i se m’ha fet difícil no perdre la concentració.

      21:00 Ex, pel·lícula de clausura, amb el director hongkonès Heiward Mak i els actors assistint a l’esdeveniment. M’ha semblat genial. Un retrat interessantissim de les relacions amoroses entre la generació de joves en una ciutat globalitzada des del punt de vista d’una noia que no para de saltar d’una relació amorosa a una altra, però sempre tinguent el primer amor de rerefons. És clar que addicionalment m’ha fet molta gràcia poder veure a la pel·lícula tots els llocs on estic visquent actualment. I també destacable una escena ja cap al final que m’ha semblat brillant com a metàfora i per la seva bellesa visual.

 

 

Divendres, Dia 3#: A les 6 am del matí arribem a Lijiang. Tot és fosc. A l’estació d’autobus trobem un matrimoni que s’ofereixen a dur-nos a la part antiga de la ciutat (on se suposa que tenim reservat un alberg), el preu és raonable, acceptem.

Mea Culpa, jo havia reservat l’alberg, però em vaig oblidar d’endur-me el tríptic on hi havia l’adreça, també d’imprimir els mails de confirmació. Voltem intentant demanar a algú que ens dugui a l’alberg, no trobem a ningú, tot és fosc, tothom dorm, tot està tancat. Morts de fred l’únic llum que veiem és el del KFC. Entrem. S’hi està calent. Surto a fora i compro esmorzar, un venedor ambulant em dona una espècie de “kebab”, però amb fideus a dins, és calent, és bo. –Llet de Iac? –No, de moment no, gràcies.

Després de passejar-nos i passejar-nos per la ciutat antiga trobem el Lijiang Youth Hostel, que és gairebé l’alberg on tenim reserva, amb l’excepció de l’International: Lijiang INTERNATIONAL Youth Hostel és on realment tenim allotjament. El noi del Lijiang Youth Hostel, no parla. Deduïm que no parla anglés.

Sortim. On dormirem? Som dia 12, en teoria hem de ser les nits del 12 i 13 a Lijiang, 13 és la nit de Cap d’Any i Lijiang és molt turístic. Comencem a preocupar-nos. Mentre veiem sortir el sol des del banc d’una plaça una dona s’acosta a nosaltres. Amb xinès ens demana on dormirem, Ah, senyora! Això em pregunto jo! Sóc tot un desastre!

San ge ren? (Tres?) Sí, que no ho veu, és clar que som tres!

Per primer cop estic encantada amb el fet de que em persegueixin per vendre’m un servei. Resulta que la dona ens ofereix de llogar-nos una habitació. Encantada! La seguim cap a casa seva i: olé! Ens ha sortit rodó! Habitació amb dos llits de matrimoni i bany propi. Li explico que un company arribarà a la nit. I que un altre l’endemà.

Ens diu que dos llits de matrimoni ja son suficients per quatre i, bé, suposo que té raó. L’endemà ho té tot ple, però cap problema! M’estira i em duu dos carrers més amunt a casa d’una amiga. Entre’m a la casa i tenen un cap de porc assecant-se al jardí interior. Bé, de fet el cap és el que destaca més però en realitat hi tenen tot el porc desquarterat. No em molesta, també fem la matança del porc a Catalunya, no?

Perfecte, ja tenim allotjament pel dia 13, la nit crítica. Dues habitacions, una amb dos llits individuals i l’altre amb un llit gegant (se m’escapa el riure quan penso que tres dels meus companys hauran de compartir-lo).

Ara que ja estem instal·lats toca descobrir la ciutat. Passejant pels carrers de la part antiga ens trobem una dona que ens ofereix d’anar a muntar a cavall 4 hores per 60 yuan. Ha de ser un mal entés per força. Sí, Xina és barata, però no ens passem! Ho preguntem altra vegada. No, no, que 60 yuan. Després de mitja hora discutin-ho ens animem a provar-ho. Ens porten a una furgoneta, la furgoneta ens durà al lloc on comença l’excursió. Molt bé. Pujem a la furgoneta. Al cap de deu minuts, arribem. Ens estampen a la cara una pancarta amb els preus: excursió més curta: 45 minuts, 280 yuan. Ja ho deia jo que semblava massa bonic. Els meus companys s’enfaden. No val la pena, som a Xina, és normal que et prenguin el pél tot el dia, els dic jo. Tots de morros tornem cap al centre de la ciutat. Hem perdut mitja hora ben bona amb tot el trajecte. A sobre, l’home de la furgoneta ens ha fet pagar el transport!

Ens comprem un plànol en una llibreria i explorem la ciutat, passejem pels carrers de la part antiga, és preciós. Molt turístic, però preciós.

Anem al mercat, em recorda al meu viatge a Tailàndia amb la diferència de que és molt més caòtic i molt més ple de gent. Gairebé no es pot caminar entre la multitut.

Passejem per les diferents zones, la del peix, la de les verdures, la dels ànecs, la del menjar cuinat on la gent es para a dinar, la de les cassoles i altres instruments de cuina,…

la gent ens mira, no deu ser gaire habitual de que els turistes voltin per aquí i menys turistes internacionals com nosaltres. Encara no hem vist a cap altra persona no asiàtica durant els tres dies.

Les olors del mercat, els crits dels venedors, les mirades dels nens que sembla que ens idolatrin, les mirades de la gent més gran que guarden silenci quan passem pel costat. Les empemptes, la dificultat de caminar entre la gent. Ara ja estic acostumada a destacar entre les multituts, però tot i així, aquí em sento extranya.

 

Sortim del mercat una mica tips de tantes acumulacions, ens trobem amb una actuació de dança tradicional. Les noies joves de dalt l’escenari rapidament s’adonen de la nostra presència enmig de tota la gent que les mira. Una em mira i em riu timidament. Em fa sentir extranya, amb tanta gent ens ha mirat a nosaltres, què he fet jo per merèixer el somriure i l’atenció d’aquesta noia? Jo també somric.

Marxem.

El sol de mitja tarda i la calidesa fan la ciutat antiga encara més bonica. Estic contenta perquè ha set un dia agradable.

Anem a l’alberg.

Després de descansar una miqueta i de veure com es pon el sol darrere les teulades xineses de la ciutat antiga des del terrat de la casa on ens allotjem, decidim anar al Black Dragon Pool, un dels “spots” més famosos de la ciutat. Ja és fosc, entrem al Parc Yuquan, el riu està il·luminat, dóna una sensació màgica.

 

 

Pujem fins al llac on hi ha el maravellós pont i el temple enmig de l’aigua, les llums de colors el fan resplandir, ens passem una bona estona contemplant-lo des d’un banc.

 

 

Després caminem fent la volta per tot el llac. És preciós.

El nostre company truca, ja son les nou, al cap d’una hora diu que estarà al mig de la ciutat. Decidim anar cap al centre. Trobem el carrer de la festa. Un carrer ple de bars i locals amb música, ple de fanals vermells, amb els canals de Lijiang tots il·luminats fent que l’aigua sigui d’un color blau de conte de fades. Amb tot aquest panorama idílic de cop els meus dos companys es paren davant d’una venedora de cucs fregits. No puc evitar fer un salt enrere quan els veig. La meva fòbia.

Els provare’m em diuen. Me’ls miro amb cara de fàstic. Quina necessitat en teniu? És qüestió de provar coses noves, és cultural, aqui se’n menjen, a casa no ho faries mai, però si ets aqui, perquè no? Probablement no en tindras cap més oportunitat.

 

 

Això de, si ets aqui perquè no i de: potser no tindras una altra oportunitat, són paraules màgiques que em toquen la fibra. Tot i així, això no son els arguments que em van convencer a fer-ho. Perquè segurament no que no en tindré cap més oportunitat un cop torni, però ni ganes! L’argument que em va convencer a provar el cuc fregit és: si supero això, la meva fòbia, ho puc fer tot, si faig això sóc capaç de tot (s’ha de dir que ja portava des de l’agost combatent-la, no és que d’un moment per l’altre decidis que provaria un cuc, ja era una idea que em rondava pel cap des de feia temps, com una prova de que definitivament ho estic superant). I després de mitja hora de mirar-me el cuc fregit. Un dels meus companys em va haver de posar el cuc a la boca perquè jo no m’atrevia a tocar-lo, però me’l vaig menjar! El millor de tot és que he de reconèixer que era boníssim, era cruixent i salat. Em va agradar.

Després de l’episodi del cuc ja són les deu. Anem a buscar el nostre company. Després de que deixi l’equipatge a l’habitació, estem preparats per anar de festa per Lijiang.

Dumplings, Jasmine Tea and Other Histories From China II

 Dimecres, Dia 1#: Només tres començavem l’aventura el dimecres, els altres s’afegirien a Lijiang. El nostre vol sortia de Shenzhen a les 9:35 pm, però com que el dimecres és el meu dia lliure havia planejat anar de bon matí a Shenzhen i comprar-me un anorac i roba pel viatge, no tenia res d’abric! 

Des de la residència a l’aeroport de Shenzhen s’han de contar unes tres hores. Primer has d’anar fins a Kowloon Tong i agafar la línia blava que és la que va direcció a Lo Wu, la última estació de l’East Rail a Hong Kong, on quan baixes després d’uns 45 minuts de tren, sense sortir de l’estació, un passadís creua el riu Ng Tung, tributari riu Sham Chun (la frontera natural entre Hong Kong i Shenzhen i la senyal que abandones la Regió Administrativa Especial), després passes per “customs” on et segellen el passaport i ja ets a Mainland China! 

Quan surts del metro et trobes davant d’una immensa plaça, a mà esquerra hi ha l’estació de tren i a mà dreta la d’autobusos. Per estalviar-te l’import d’un taxi pots agafar un mini-bus públic (que costa 20 yuans) fins a l’aeroport, això són uns 50-60 minutets més (si no hi ha embussos), però es conten tres hores perquè entre passar per “customs” i anar al mini-bus que probablement es fa esperar entre 15 i 20 minuts, acaben sumant-les. 

Si restem les dues hores aconsellades d’antel·lació per arribar al vol, haviem de marxar del centre de Shenzhen cap a les 6:00pm. Per tant, si voliem anar a la zona on més productes “shanzhai” pots trobar, haviem d’anar de bon matí a Shenzhen, perquè està a unes quantes parades de metro des de l’estació de Lo Wu. 

Però jo que portava nits d’insomni pels nervis i que havia de deixar preparades algunes tasques acadèmiques abans de marxar, no vaig ser a temps per anar a Shenzhen a l’hora prevista, això ja em va començar a ficar nerviosa, no m’agrada començar un viatge canviant de plans des del primer segon. Vaig acabar-hi anant cap a les 2:00pm i tot i passejar-me per un dels centres comercials dels voltants de l’estació no vaig trobar l’anorac dels meus somnis i vaig marxar sense roba d’abric cap a l’aeroport. 

Fent cua perquè ens registressin em vaig fixar amb les psicodèl·liques televisions en 3D, em va sobtar un anunci que em donava la impressió de que una pila de monedes em queien pel cap. Quan veig aquestes coses sempre em venen les paraules (mig serioses, mig en broma) de la meva companya d’habitació “China will rule the world, wait a few years…I feel so lucky of being Chinese and don’t have to study Chinese as a foreign lenguage”. 

L’espera se’m va fer eterna, però després de dues hores i escaitx de vol vam arribar a Kunming. Després dels nervis (innecessaris, però inevitables, per part meva) que havia passat durant tot el dia em va fer molt feliç d’haver reservat tres llits a l’alberg “The Hump”, a última hora, la matinada abans, quan no podia dormir pensant en totes les coses que podien anar malament durant el viatge. Només ens va caldre trobar un taxi i jo amb tots els papers, el llibre espanyol-mandarí i quatre notes de la meva professora de putonghua i encara deshabituada a xaporrejar quatre paraules amb xinès; no sé com, vaig fer-me entendre. Vaig haver d’insistir molt perquè el conductor acceptés a encendre el taxímetre i els meus companys miraven estorats tota la situació, per ells era el primer dia a Mainland China i no entenien el perquè de la meva insistència, per ells tot era molt barat i pagar una miqueta més no suposava res (evidentment, al cap d’un parell de dies‒després de que els estafessin una vegada i una altra sense compassió per la seva indulgència‒ja canviarien d’idea). 

Finalment, cap a les dues de la nit vam arribar a l’hostal. Els ulls se’m van obrir de bat a bat i gairebé deixo la motxil·la al terra i em planto a correr quan després d’una estona de sentir l’olor familiar d’espècies i carn vaig adonar-me que venia, ni més ni menys, del davant de la porta del nostre alberg, estava al paradís, just davant del nostre allotjament campaven lliurement varies parades de “street food”; els meus pinxos de xai estimats, com els havia enyorat, crec que és el que més enyorava de Xina! 

Vaig manar-los la pressa i vam pujar les escales de l’alberg a corre cuita per deixar l’equipatge i poder anar a gaudir d’aquelles delícies, però només d’arribar a l’entrada i dir el meu nom vaig saber que alguna cosa aniria malament al veure la reacció de la recepcionista, un silenci llarg, un endolciment de la veu i uns ulls de bona noia: “I’m so sorry,… you know, Chinese New Year…” (no seria l’últim cop que sentiria paraules similars a aquestes durant aquest trajecte). Total, que en comptes d’haver reservat tres llits en el mateix dormitori un de nosaltres havia de dormir en una altra habitació. Cap “big deal” com va dir el meu company americà (el nostre amic polac va ser el que va acceptar l’aïllament i al final va estar prou content de compartir l’habitació amb tres russos i poder practicar les seves habilitats en l’idioma), però vulguis o no, una molèstia. Vaig pendre-m’ho com un mal auguri, tot semblava començar amb el peu esquerre. En fi, jo tenia pressa per anar a menjar i quan vam veure l’habitació em vaig calmar una mica, semblava que l’havia encertada (considerant que pagavem 31 yuan per una nit em va semblar una preciositat!).

 

Després d’una passejada nocturna pels volts de l’alberg i d’un bon àpat (per 20 yuans) a base de pinxos de xai i verdures diverses, assaborint altra vegada el gust picant de les espècies uigurs vam anar a dormir tots contents amb l’expectativa de tot el que ens quedava per endevant.

Dijous, Dia 2#: Vam traçar sobre el plànol de la ciutat la ruta que fariem per poder veure tots els punts d’interes, però vam decidir reservar el centre per la tarda i passar el matí a les afores. Voliem fer una excursioneta al Xi Shan (Turó Occidental), on podriem visitar el Dian Chi (llac Dian), el Temple de Huating, el temple de Taihua, la tomba de Nie Er i pujar fins a Long Men (la porta del drac), unes dues hores i mitja de caminada des de la parada d’autobusos de Gaoyao, segons les fonts que haviem consultat. Tot feliços per la bona planificació que portavem vam decidir de demanar quina era la manera més convenient per arribar amb bus públic al punt de partida. La noia del taulell de l’alberg ens va assenyalar el número de bus que haviem d’agafar, afortunadament, parava just davant d’on ens allotjavem.

Així doncs després d’agafar el bus 73 a la plaça Jianbiji i pagar sense recances 1 yuan, al cap de 30 minutets de trajecte vam arribar al Parc Haigeng, on vam pagar 8 yuans per entrar i veure les aigues brutes i plenes de gabines de bec vermell (l’hivern és l’única època en que pots gaudir d’aquest panorama segons havia llegit en una guia) del llac Dian vam començar a preguntar-nos on començava el caminet que ens havia de dur al cim del Xi Shan i que podiem apercebre des del parc, veiem tota la ruta que seguia i els diversos temples des dels peus de la muntanya.

 

Vam atravessar el parc, vam atravessar un pont molt llarg, vam passejar per la carretera, vam intentar-ho demanar a diversa gent sense èxit i finalment, ja una miqueta desesperats vam començar a caminar carretera amunt a veure que trobavem. Un home que ens va veure ens va demanar on anavem: ‒ XII SHAN, Xi Shan, Xi Shan,… vaig intentar-ho dir amb tots els tons possibles d’articular, però res, l’home no m’entenia. Al final va fer un: aaaaaaaaah! I va dir, agafeu aquest mini-bus, aquest, aquest! Corrents vam pujar al mini-bus que ens assenyalava, ell mateix va donar les direccions al conductor i tot va ser molt ràpid. Al cap d’uns deu minuts el conductor ens feia baixar al mig d’una carretera on veiem el Xi Shan per darrera, una muntanya àspre, a ple sol, feia calor, no sabiem on erem, nomès que segons el nostre plànol bàsic de la muntanya haviem anat en direcció contrària, però se suposava que des d’allà també devia començar algun camí, així que determinats a pujar la muntanya en qüestió vam agafar un trencant de la carretera i al cap d’una estoneta vam trobar quatre cases que feien un barri. En una de les cases vaig veure que feien menjar i la taula que hi havia just a fora indicava que segurament si ho demanavem ens en farien, vaig proposar-ho als nois que van estar molt contents amb la meva idea. I ens vam entaular a menjar “mian fan” casolans, el primer dinar a Yunnan. 

Bamboo water pipes

 

 

Mianfan

Els homes de la casa tots asseguts (em pregunto de que deuen viure) fumaven una pipa GEGANT que semblava construïda per ells mateixos. Després de veure com els meus companys se’ls miraven embadalits amb ulls entusiàstics els van oferir de fumar, però ells, encara plens de manies van rebutjar l’oferta (n’estic segura de que si hagués estat al final del viatge l’haurien acceptada sense dubtar ni un segon). Més tard passejant pel mercat de les Flors i els Ocells em vaig adonar que la pipa era probablement un invent casola que copiava les pipes tradicionals de la zona (“bamboo water pipes”). 

Després de menjar i “parlar” o més aviat, interectuar gesticul·lant amb la gent de la casa vam veure que ho teniem negre per poder fer la nostra excursió. I després de continuar-ho intentant una bona estona i de pujar a un parell de mini-bus més en diferents direccions, encara buscant el camí, vam decidir deixar-ho còrrer. Vam tornar cap al centre de Kunming i vam visitar els altres punts d’interès: un parc, unes pagodes, el museu provinal (a última hora no hi van voler entrar), unes quantes mesquites (a Kunming, herència del seu passat històric, encara hi ha una comunitat musulmana considerable) i el barri musulmà en general, on vam decidir sopar (un berenar-sopar per mi, que encara no estic acostumada a això de menjar a les 6 de la tarda): nan i banmian. 

I començar-nos a mentalitzar per l’autobus nocturn de dotze hores que haviem d’agafar a les deu per anar fins a Lijiang. L’estació d’autbousos de llarg recorregut de Kunming va resultar ser un caos indescriptible, tothom ens assenyalava coses diferents i va costar bastant arribar al lloc on haviem d’agafar l’autobus. Jo ja hi havia anat una vegada i ja hi estava familiaritzada, però els meus companys van quedar parats en veure les tres fileres de lliteres dins el vehicle i el xivarri de la gent menjant des de dins els llits.

 

 

 

Algunes dades històriques sobre Yunnan:

 

Després de trobar “l’home de Pequín” el 1921 es va creure que era el primer poblador de Xina, però quan es va consturïr la lína de tren de Kunming a Chengdu es van trobar diversos fòssils als volts de Yuanmou, entre ells, dos peces de dentadures humanes d’1’7M d’anys (“l’Home de Yuanmou”) i posteriorment es van trobar fòssils d’homínids anteriors. 

La primera invasió de Xina a l’exterior de la que es té constància va ser el 339 aC quan un príncep procedent del Riu Yangzi va enviar generals a conquerir els “barbàrs del SE”. La campanya durà deu anys; els prínceps rivals van impedir el seu retorn a Xina. Al sentir-se aïllat va autoproclamar-se rei de Dian i va establir la capital a l’actual Kunming. Durant dos segles els descendents van regnar la zona. 

Durant l’època de la Dinastia Han (206-220 aC) es va promoure el comerç a través de la Ruta de la Seda (destí: Europa). Per poder dominar tota la ruta l’emperador Han també volia dominar la part que atravessava l’Índia i per això va decidir atacar Yunnan. El rei Dian va recolzar els invassors esperant que l’ajudessin a combatre les insurreccions tribals de les muntanyes i es va convertir en un estat tributari. Els soldats no van aconseguir atravessar les muntanyes de Yunnan i al final els descendents de Dian van continuar governant la província de manera independent. 

El segle VII algunes tribus bai van fundar el Regne de Nanzhao amb la capital a Dali, al principi estava aliat amb els xinesos contra els tibetans, però el regne es va anar expandint fins que als volts del segle VIII va desafiar i derrotar els exèrcits de la dinastia Tang. Controlava una àmplia àrea de Yunnan, el nord de Birmània i parts de Sichuan i Guizhou, es va establir com a entitat totalment independent. 

Al segle X el regne de Nanzhao va caure i va ser succeït pel Regne de Dali, estat independent fins a la invasió dels mongols (a mitjans del segle XIII). 

El 1253 el bisnet de Genghis Khan va instaurar la dinsastia Yuan a Xina i va iniciar una expansió cap a l’oest i el sud, annexionant així la zona a Xina. Amb ell van arribar els colons muslmans que controlaven qualsevol intent de sublevació contra el poder central. 

Deng Xiaoping, successor de Mao va intentar rectificar els danys causats a les minories ètniques i va tornar a permetre pràctiques i tradicions indígenes. 

Yunnan (igual que tot el Sud Oest de Xina) va ser lloc d’exili durant les purgues polítiques i molts funcionaris caiguts en desgràcia van acabar-hi.

Dumplings, Jasmine Tea and Other Histories From China I

Després de tenir el blog tan abandonat com l’he tingut, he trobat una temàtica prou interessant com per fer un post altra vegada. El primer d’una sèrie explicant el darrer viatge.

 

 

Puc afirmar, ara si a posteriori, que Cap d’Any Xinès és la pitjor època per viatjar per Xina. Ara bé, en el meu cas no pas per les multituds com ens havien advertit, ben al contrari: per la manca de gent i perquè els comerços, establiments públics  i fins i tot alguns dels transports públics (autobús interurbà) estaven tancats.

Ja tenia al cap aquest viatge des de feia bastant de temps, m’havia informat, havia llegit sobre la zona i sabia perfectament que aquesta no era la millor època de l’any per anar-hi: ple hivern, a altituds de fins a 4000 metres en els indrets més remots de la Xina occidental, un viatge de bojos!

Tot i així, no sé com, vaig començar-ne a parlar amb els amics amb qui se suposava que havia de passar les vacances de Cap d’Any (a Hong Kong ens donen una setmana de vacances durant el que anomenen “Spring Festival”) i d’un dia per l’altra vam canviar tota la ruta que teniem pensada i algun d’ells fins i tot estava més entusiasmat que jo amb la idea de passar quinze dies en terres de cultura tibetana (des de Kunming al Nord Oest de Yunnan, creuant a la província de Sichuan per la carretera Sichuan-Tibet  fins a la capital d’aquesta; Chengdu).

Jo no les tenia totes, em moria de ganes de fer el viatge, però el fred d’aquestes èpoques em suposava un obstacle a considerar. Per sort o per desgràcia, els meus quatre companys de viatge eren quatre nois i ja se sap, als homes com ells no els aturen ni la pluja, ni el vent, ni el fred, ni les tempestes de neu!

I res… així és com em vaig embolicar en aquesta història, en certa manera vaig ser jo mateixa qui va crear la situació. Un cop l’entusiasme havia crescut ja no hi havia qui el parés i jo estava tant nerviosa i il·lusionada que no podia ni dormir a les nits i durant totes les estones lliures que tenia entre classe i classe buscava informació; tot havia de ser perfecte!

Durant quinze dies la única “gent blanca” que he vist (és a dir, els únics amb qui he pogut establir el que es pot considerar una conversa – més que res per qüestions lingüístiques) han set els meus quatre companys (exceptuant una trobada de deu minuts amb un espanyol a Kangding). Ha estat una experiència enriquidora i molt interessant però, en certs moments, he trobat a faltar (i pensava que mai em passaria) les converses i sensibilitat femenines.

Mai m’havia sentit tant aïllada i en un ambient tant diferent de tot el conegut com m’he sentit en aquest viatge, sobretot des de Lijiang fins a Kangding. Em costa encara ordenar les idees, no sé si pel cansament, pel fred que vaig passar o perquè vaig estar malalta que tot resulta una mica borròs. Potser el meu xoc cultural també hi fa…

Tot i tota la meva dedicació prèvia, res és com el que m’havia imaginat. Fins i tot Chengdu que ja és el retorn a la civilització em va semblar una ciutat extramadament xinesa. Vull dir, com en les imatges sensacionalistes que a vegades ensenyen als mitjans de comunicació. Potser és només que amb la combinació d’elements ja esmentats anteriorment la meva sensiblitat es va veure afectada.

Al llarg del trajecte de Lijiang a Kangding en certa manera vaig funcionar una mica maquinalment, sense reflexionar gaire ni absorvir tot el que estava copsant. No sé si per l’estat de xoc o pel fet de que els meus companys de viatge tot i tenir moltes qualitats alhora d’expressar els seus sentiments i sensacions són com una sola de sabata (ja se sap, són molt homes!). Tot i així intentaré explicar tant bé com pugui l’experiència tant amb les refleixons posteriors així com amb el que vaig anar escrivint durant el trajecte…

Hong Kong, mon amour!

Imagina’t estar en una habitació plena de gent com mai has vist, tothom amb trets facials bastant indistingibles, vestits de manera similar.

Imagina’t tota aquesta gent reunits en grups parlant entre ells en un idioma que a tu només et semblen sons guturals. En sons extranys que a tu et sembla impossible que puguin contenir cap significat. Imagina’t aque tota la sala està plena, de gent, de coses, de senyals, els teus ulls no donen l’abast en veure tanta informació junta.

Imagina’t que alhora de menjar tot són plats extranys que no et sonen de res, imagina’t que esculls els plats a l’atzar i sempre resulten ser sorpreses no molt agradables, imagina’t que, a més a més, et costa tant de menjar-te’ls seguint el procediment correcte que sempre te n’acabes cansant abans d’acabar-t’ho tot.

Imagina’t que vas pel carrer i sents olors extranyes i no saps on mirar de com de sorprenent i ple de punts de mira és tot.

Però imagina’t que a pesar de tot això no pots fer res més que alegrar-te de ser on ets (que no és ni més ni menys que a l’altra punta de món) i de gaudir de totes i cada una d’aquestes experiències pensant que durant els pròxims mesos viuras aquí.

 

Així és com em sentia jo quan vaig arribar a Hong Kong…

 

Perduda en un mar de gent i noves impressions que tot de cop i tot junt era impossible d’assimilar. De fet, crec que vaig desenvolupar un sistema de defensa al xoc que va bloquejar tota la meva sorpresa fent que tot em resultés d’allò més normal quan al costat d’allò a què estava acostumada no ho era tant.

 

No m’havia passat mai de ser incapaç de distingir la gent qui coneixia i qui no. No m’havia passat mai que dues noies em cridessin al metro pel meu nom sabent qui era i per a mi fos el primer cop que m’apareixien al davant (i no fos capaç de situar-les fins dues setmanes més tard!). No m’havia sentit mai la única persona obviament diferent en aparença en una habitació on tothom posava especial atenció en cada cosa que feia. No m’havia passat mai que em tractessin diferent (positivament o negativa) en certes ocasions per ser d’on sóc. No m’havia passat mai de parlar amb gent de la meva edat i que semblés que venien de planetes diferents. No m’havia passat mai de conèixer gent de la meva edat tan seriosos i alhora tan naïfs en alguns sentits. No m’havia passat mai d’estar parlant amb un grup de joves i a mitja conversa no tenir la més mínima idea de què estavem parlant i menys de com haviem anat a parar al tema. No m’havia passat mai d’estar amb una persona durant dies i dies i encara no tenir la més remota idea de què pensava de mi o tan sols si li queia bé. No havia compartit mai menys de 12 metres quadrats amb una altra persona visquent juntes i amb la sort de poder comparar opinions i punts de vista sobre tota mena de coses i que resultés que la nostra visió fos tant fonamentalment diferent que fins i tot arribés a l’absurditat en certs moments.

No m’havia sentit mai tant igual i tant diferent al mateix temps.

 

I el millor de tot és que a poc a poc, mica en mica, cada peça d’aquest retrat se’m va situant i puc anar fent-me més i més conscient de tot el que estic visquent. És per això que he decidit que no en tinc prou, és per això que he decidt que no vull que tot s’acabi ara, en el moment en què començo a veure-ho.

 

Al primer moment Hong Kong em va semblar al·lucinant, però no una ciutat que pogués dir: “oh! Com m’agrada!”. Em va semblar una ciutat superficial, nova, sense pòsit, on has d’atravessar un centre comercial per anar a qualsevol lloc (fins i tot a la universitat).

Hong Kong és un lloc on l’economia i allò material ho dominen tot. Passejant pels carrers de Central o Wan Chai gairebé pots visualitzar la quantiat de diners que es mouen diariament en transaccions. És un lloc on el més important és tot el poder material i per tant, la societat en general resulta ser molt superficial.

El que és innegable és que Hong Kong és una ciutat dinàmica i vibrant on la vida social juga un paper molt important. On sortir a sopar en un restuarant és gairebé un ritual. On la vida nocturna és indispensable entre la comunitat d’expats.

Però mica en mica, he anat trobant més encants a Hong Kong, mica en mica he vist que tot pot anar més enllà d’aquesta primera visió. Mica en mica, he anat coneguent gent i he vist com d’encantadors són els hongkonesos.

Com pots passar hores i hores jugant a `mahjong´. Assaborir un `dim sum´ de bon matí. Sortir a menjar un dels millors sushi per sopar (després de les 10pm és a mietat de preu!). Anar a fer-te fotos bojes en una màquina de retrats. Cuinar un ‘hot pot’ amb els companys de planta de la residència un diumenge. Passejar per Mongkok un cap de setmana de rebaixes i experimentar què és estar en una de les densitats de població més altes del món per metre quadart durant el dia. Apreciar com d’especial i única és la moda hongkonesa. Com d’eficients són tots els serveis públics (sobretot el transport), com de meticul·losos són els hongkonesos en totes i cadascuna de les coses que fan i com tot està perfectament planejat. Meravellar-se de com de net i pulcre és tot malgrat la contaminació. Gaudir de totes les ofertes que t’ofereix la regió des de vida cultural, passant per vida nocturna  i gastronòmica fins a boniques rutes on anar d’excursió o amb bici.

 

A poc a poc, s’apren a estimar Hong Kong i la seva gent i al final se’t presenta com a un lloc còmode i plaent on un pot viure tranquilament.

Revision Week!

Després de la Revision Week ara ja som al període d’exàmens propiament  dit i aquí estem sobrevisquent amb la dieta bàsica dels estudiants: café i instantant noodles.

  

Un dia a Lantau Island

 Tens el dia lliure, aquesta vegada t’era impossible viatjar perquè útlimament la feina es comença a acumular, la gent ja no acaba de coincidir d’horaris, etc, etc. Però la qüestió és que necessites sortir de Hong Kong, necessites sortir d’aquest bosc de gratacels i carrers plens de gent.

És un dia perfecte per anar a Lantau Island. Després d’una hora i escatx de metro des de la residència arribes a Tung Chung (línia taronja) just al costat d’on s’agafa el Ngong Ping Cable Car, així doncs, agafes el Cable Car per anar direcció al Big Buddha. El Ngong Ping Cable Car és un telefèric de 5’7 km que va per sobre la badia de Tung Chung, fa un angle de 60 graus i passa per la zona nord de l’illa de Lantau. Al principi tothom queda fascinat per les vistes de l’aeroport de Hong Kong, però un cop t’apropes a l’arribada comences a veure l’estatua del Tian Tan Buddaha i deixes de pesnar en l’aeroport.

big buddha from cable car

Al baixar del telefèric has de fer un passeig fins arribar a la vila de Ngong Ping, és difícil de creure que tan sols estas a una o dues hores de Hong Kong centre, el paisatge ha canviat totalment.

Un cop a Ngong Ping, després de 268 esglaons et pots situar ben bé a sota del Gran Buddha. També és interessant visitar el monasteri budista de Po Lin, va ser construït el 1906 i és un dels més famosos a Hong Kong, al principi s’anomenava “la gran cabanya”, avui en dia s’hi està construint un futur segon temple dels 10.000 Buddhas.

Big Buddha

Després d’haver vist les atraccions més populars de Ngong Ping aprofitant que estas a la illa pots pujar al segon pic més alt de Lantau, el Lantau Peak de 934 metres, Ngong Ping està a 460 metres d’altura, per tant, el desnivell no és gaire però el camí és molt dret i amb una horeta a bon pas pots arribar al cim. Pujant al Peak pots veure el símbol d’infinit construit amb pilars de fusta, a cada pilar hi ha un sutra escrit en caràcters xinesos, el símbol és per referir-se a la infinitut i esplendor, aquest lloc és venerat per budistes, confucianistes i taoistes. Cal dir que val la pena aquesta pujadeta perquè un cop a dalt les vistes són precioses, sembla increible que encara siguis a Hong Kong.

Lantau Peak 934m

Després de pujar al Lantau Peak pots baixar per l’altre costat de la muntanya i anar a parar a la carratera que et duu a una de les platjes més famoses de Lantau, Cheung Sha, de fet és una de les platjes més llargues de tot Hong Kong. La veritat és que és bonica, ara bé, també és veritat que és un reclam pel turista occidental -la majoria de gent que hi ha no és local. Has de caminar una estoneta per la carretera fins a trobar la parada d’autobús i allà ja veuràs la que indica Cheung Sha. L’agafes i et deixa ben bé a la platja.

Cheung Sha

Cap al vespre després d’un dia de platja pots tornar a agafar el mateix autobús i anar fins al final de la línia que et deixa a Tai O, un poble pesquer on hi havia cases flotants, ara encara n’hi ha però no són les autèntiques, ja que es van destruïr i han estat reconstruïdes, tot i així, el poble encara és un punt d’interés si més no per anar a menjar marisc. I què millor que acabar el dia amb una bona mariscada?

Després del sopar pots agafar el mateix bus en direcció contària fins a arribar a Tung Chung on hi ha la parada de metro per tornar altre vegada al mig del cosmos urbanita del centre de Hong Kong. Encara que no has marxat de Hong Kong tens la satisfacció d’haver passat un dia de desconnexió ben complert amb tot tipus d’activitats!