Un cop ja a casa…

Ha resultat que a Europa ha set on he tingut més dificultats per connectar-me a Internet, en part perquè vaig deixar de tenir la meva notebook amb mi (o més aviat, la vaig continuar tenint, però fora d’ús) i arreu on anava hi havia Wifi gratuïta, però no era tan fàcil trobar ordinadors on connectar-se o els havies de pagar. Per tant en cap moment vaig tenir prou tranquil·litat i temps per escriure el blog.

Després de Suècia sabia que volia anar a Berlín, però encara no tenia clar quina seria la ruta que seguiria abans i després. De Gothenburg vaig anar amb autobús fins a Copenhaguen on no havia planejat de parar, però al final hi vaig estar un parell de dies i és un dels llocs que m’ha agradat més. D’allà amb autobús fins a Berlín, de Berlín amb autobús fins a Praga on vaig estar uns quans dies i vaig fer una excursió a Kutna Hora, de Praga amb tren a Viena, de Viena a Salzburg, la ciutat de Sonrisas y lágrimas, de Salzburg a Bad Gastein, al mig dels Alps austríacs on havien estiuejat els Habsburg i altres personatges importants, després a Innsbruck, la capital del Tirol, i fins a Münich, una de les ciutats que més m’ha agradat, la capital de Baviera que es proclama diferent i amb desitjos d’independència. De Münich volia anar per Suïssa i ja cap a casa però per qüestió de pressupost i connexions em va resultar més fàcil i econòmic (tenint en compte que el meu objectiu era NO agafar cap avió per arribar a casa) d’anar amb tren fins a Roma i d’allà amb un ferri fins a Barcelona.

Han set dies de backpacking, amb una motxil·la considerable i d’alberg en alberg on cada dia feia amics nous, he conegut gent amb qui he rigut i no tornaré  a veure, he conegut gent que m’ha marcat i espero poder tornar a trobar en algun altre punt de la meva vida, he conegut gent a qui he admirat, gent que m’ha ensenyat on no vull arribar mai i gent que no ha causat cap impressió especial en mi. Bé, una mica de tot.

Viatjar sola m’ha fet aprendre molt. Però potser una de les coses que he aprés en aquest viatge i de les quals estic més contenta és que a vegades el camí que vull seguir és inviable, però que això no vol dir que m’hagi de quedar aturada, per arribar a una fita hi ha molts camins possibles i encara que hagi de fer una volta imprevista no s’acaba el món. Sempre m’havia costat molt no poder fer exactament el que volia, però he aprés a ser més flexible, a que quan les coses no poden ser de la manera que m’imaginava hi ha alternatives per aconseguir el que vull. A no quedar-me bloquejada. En resum, a trobar sortides a les situacions.

Altres de les moltes coses importants que he aprés:

La paciència i un somriure són essencials quan estàs en un lloc o situació que no t’és familiar. Perdre la calma no ajuda a res i en molts moments et deixa en ridícul. Ser tan oberta com es pugui i estar sempre disposada a transmetre bon humor ajuda molt en tot moment.

Tothom té problemes, però l’autocompassió és un dels sentiments més perillosos i autodestructius que hi ha, perquè a part de sentir pena per a tu mateixa no ajuden a res més i t’enclaustren en un forat, fa que et rebolquis en l’amargura en comptes de lluitar per ser feliç. En dosis elevades fa perdre de vista tots els desitjos i objectius reals deixant-te en un estat d’indiferència.

Les decisions tot i pensades, han de ser relativament ràpides i a vegades no seran el millor, però no es pot mirar enrere un cop has triat. No es poden prendre decisions personals comptant amb altres persones.

En algunes ocasions cal exposar-se i deixar totes les cartes damunt la taula, encara que potser no s’aconsegueixi el que es vol al menys es tindrà pau interior.

Una cosa bàsica que ja sabia, però que he confirmat fins a límits inimaginables (dormir en dormitoris comuns durant gairebé dos mesos seguits fa que te n’adonis i que en certs moments vulguis aixecar-te del llit per anar a escanyar als teus veïns) és que descansar com cal és extremadament indispensable per poder estar de bon humor i energètica amb ganes de fer coses, perquè la son juga molt males passades i estar fresc i descansat ajuda molt a anar per la vida.

El més necessari per seguir endavant és tenir els objectius clars. Un cop se sap què es vol tot és més fàcil. Perquè encara que es passin moments costosos els esforços tenen una direcció i una sap perquè s’està sacrificant.

De les coses que m’han ajudat en moments més difícils del viatge cal destacar: la càmera, que considero gairebé la meva filla, el meu mp3, els dies de sol, els llibres simples i entretinguts de l’Emily Barr, el cafè, les postes i sortides de sol.

Durant els meus darrers dies de viatge he tingut la sort d’anar trobant amics de Hong Kong als seus respectius països, a qui els estic molt agraïda i que a més a més d’ensenyar-me el millor de les ciutats on viuen, també m’han estat advertint constantment de la duresa dels primers dies a casa. Al final m’havia mentalitzat per passar, en paraules d’un meu amic “un infern”, fins que hagués superat el fet de que ja no tornaré a viure a la nostre segona ciutat, on hem passat tants moments i tantes experiències que ens han canviat.

Bé, jo de moment “l’infern” no l’estic pas passant, des de bon principi he començat a estudiar pels exàmens de setembre i a començar a recuperar el meu pes habitual, marcant-me una disciplina diària i anant a córrer amb les meves amigues cada dia.

Això si, tinc molts records de Hong Kong, ho trobo a faltar, enyoro sobretot a la meva companya d’habitació i amiga de l’ànima, també a l’Angel, una de les amigues hongkoneses amb qui més em vaig fer i a d’altres amics de Hong Kong i d’indrets de tot el món que vaig conèixer allà. Acostumada a que en tot moment estava amb amics he vist reduïda la meva interacció social, trobo a faltar el fet d’haver de sortir a menjar fora gairebé obligatòriament a diari ja que era més econòmic, fàcil i convenient, a compartir habitació amb una amiga, a estar envoltada d’amics la major part del dia. Trobo a faltar el passejar-me enmig de gratacels, tenir cada dia el contrast d’orient i occident davant dels meus ulls. La modernitat de tots els edificis, la universitat, la residència, el millor sistema de metro del món i fins i tot la sensació de l’aire condicionat a 20 graus durant tot l’any a tot arreu on vas. La humitat. El paisatge. Ara tot i que els paisatges em semblen bonics, i els he trobat a faltar moltíssim, hi noto la manca de carisma que té la vegetació asiàtica. La jungla.

També he estat pensant molt en primeres sensacions, durant tot el període de Hong Kong tot i que intentava reflexionar sobre el que m’estava passant, estava allà i era difícil sobreposar-se i analitzar la situació de manera objectiva. Ara, recordo el primer moment que vaig posar els peus a la Regió Administrativa Especial, recordo la meva sorpresa quan encara era a l’aeroport i vaig haver de demanar indicacions, vaig trobar fins i tot estrany com d’amables eren la gent, aquesta sorpresa gairebé em va durar dues setmanes, fins que al final em vaig acostumar a la suavitat i facilitat de viure allà. Recordo com ens queixàvem en broma amb la meva amiga portuguesa de que com a mínim a casa encara que no anessis als llocs caminant t’havies de moure una miqueta per fer transbords als metros o per pujar i baixar escales, però que a Hong Kong perdríem tota la nostra agilitat perquè tot era massa fàcil.

Recordo la primera setmana quan encara no teníem classes a la universitat i la vaig utilitzar per fer turisme i començar a conèixer la meva nova ciutat de residència, el Man Mo, el primer temple on vaig entrar on se’m va obrir un horitzó de somnis asiàtics amb tot el sostre cobert d’espiral d’encens.

Recordo quan em vaig adonar que el fet de ser una minoria racial a la ciutat feia que entressis en una espècie d complicitat que propiciava la interacció social amb altres “gweilos”, era fàcil i no estava fora de lloc posar-te a parlar amb un desconegut en qualsevol moment amb o sense qualsevol pretext.

El menjar, que no vaig aprendre a gaudir fins al segon semestre, bé, si que havia aprés a gaudir del menjar xinès durant els viatges a la Xina continental, però el que vaig aprendre el segon semestre va ser a apreciar l’àmplia oferta gastronòmica que em regalava Hong Kong on podia jugar a menjar plats d’una nacionalitat diferent cada dia de la setmana.

Fer cada dia milers de vegades la pujada fins a la residència, quan feia sol amb la suor a la pell, quan plovia amb l’angoixa de trobar-me un cargol a cada pas, quan feia núvol enlluernada per la blancor del cel.

El queixar-nos per la contaminació quanfeia dies que no veiem el sol.

El fet de que les escales mecàniques fossin més rapides que a la resta de llocs del món on he estat i que la gent vagi atrafegada tot el dia, d’un lloc a l’altre sense parar.

El sentir una llengua desconeguda que al final em resultava simpàtica i carinyosa.

Anar al cinema a mirar pel·lícules en cantonès subtitulades en anglès i xinès tradicional.

Estar envoltada de gent amb fisonomia asiàtica i ser part de la minoria. Sentir traduïdes les coses sempre en els tres idiomes oficials, sobretot dins el metro quan les parades, els recordatoris i advertències sonaven primer en cantonès, després en mandarí i finalment en anglès. Desconcertar-me cada dia per adonar-me d’una cosa nova a la qual no havia parat atenció fins a aquell moment. Perfilar a mesura que anaven passant els dies les meves sensacions, estar fins a l’últim moment en un empatx sensorial per tantes coses diferents alhora, però estimant cada dia més cada petit detall. I milers de coses més que no puc descriure o escriure en un llistat perquè no acabaria mai.

Ara, de tan en tan, tanco els ulls i em venen imatges de Hong Kong o dels meus viatges per Àsia. Fins i tot del tren a Rússia o de ciutats on he estat. L’únic que em fa pena és que aquests records s’aniran difuminant amb els dies. Em fa por d’oblidar tot el que he aprés, tot i que sé que el que he canviat ja ho porto dins meu i això em conforta. Però em fa pena recordar Hong Kong com una cosa ja llunyana i pensar que l’estiu passat estava neguitosa i il·lusionada imaginant-me com seria; cap de les meves possibles expectatives, per molt bones que fossin poden superar la realitat. M’agradaria poder retrocedir un any i repetir l’experiència una altra vegada, però una de les altres coses que he aprés és que per molt bons records que es tinguin no es pot estar desitjosa sempre de viure altra vegada el passat, el que cal és construir nous projectes i mirar sempre endavant, així que ara estic enfeinada pensant que serà el següent que faré.

Per on comensar?

Be, ja soc a Europa, es mes, en un pais de la Unio Europea.
Costa de creure que una cosa tan abstracte com es una frontera pugui realment significar tant i tant de contrast com significa, al menys, en el cas de Finlandia i Russia.
Despres de la meva parda a Tomsk el trajecte ja va ser directe fins a Moscou. Al baixar del tren – amb el qual havia “entrat a Europa”, passant els Urals on es suposa que hi ha el limit entre Europa i Asia- ja va ser un xoc perque la quantitat de gent a l’estacio era incomparable amb les darreres parades, molt mes atrafegat tot.
Despres de carretejar les meves motxilles pel metro de Moscou (que no te precisament una estructura simple de bones a primeres, basicament perque esta tot en rus sense traduccio) i de no trobar el primer alberg on volia allotjar-me i caminar 20 minuts mes amb les motxilles fins al segon alberg que GRACIES a Deu vaig trobar; vaig poder-me allotjar en un dormitori compartit de 8 persones, que era justament el que volia, perque es el mes barat i a Russia ja vaig comensar a notar l’increment en els preus (no parlo ja d’un cop arribada a Europa i ni mes ni menys que a Finlandia!).
Els preus de Moscou i Sant Petersburg son astronomics vinguent acostumada amb els preus d’Asia. Dormir per 16 euros en un dormitori de 8 persones, tot i que els nivells d’higiene eren molt alts comparat amb l’alberg de Sant Petersburg i el tracte molt agradable, amb esmorzar incluït i fins i tot sopar els diumenges; per a mi no eren precisament barats!sobretot, havent tingut el mateix tracte en dormitoris de 4 molt mes bonics i comodes per 60 yuans (una miqueta mes de 6 euros) a Xina, a Beijing on ja se suposa que els preus son alts!!
El Kremlin de Moscou em va encantar, els teulats de la catedral principal amb colors i formes de caramel tenien un afecte hipnotizador sobre mi. Per primer cop despres de molt i molt de temps vaig notar que podia fer un turisme “europeu”, no com el que fas a Asia! Es a dir, que vaig poder passejar per carrers amb edificis historics, visitar alguna esglesia, algun museu, etc, etc. Em va encantar! A mes a mes, gracies al meravellos invent del couchsurfing vaig poder quedar per anar a fer un cafe amb un noi que va resultar ser un guia perfecte! vam poder parlar de politica, historia i modus vivendi en general a Russia. Va ser interessant, ja que la visio d’un noi rus de Moscou capital, obviament no tenia el mes minim punt de comparacio amb les opinions dels meus amics buryat. En fi, tot plegat fa pensar…

Al arribar a Sant Petersburg de bon mati estava ploguent i no va deixar de ploure durant tot el primer dia que vaig aprofitar per visitar l’Hermitage. Estava tant cansada que em vaig haver de forsar a mi mateixa per anar-hi, pero un cop a dins poder veure totes les obres d’art que havia estudiat anteriorment en la meva carrera i estar en un museu com feia temps que no havia estat em va fer emocionar fins al punt que gairebe em baixaven les llagrimes (suposo que tambe per influencia del cansament).
L’endema afortunadament vaig tenir mes sort i va fer sol. Al vespre va ser potser una de les millors visions que vaig tenir de la ciutat, gracies a les “nits blanques”, que no son completament blanques, pero gairebe, vaig poder passejar fins quarts de dues sense que es fes fosc. Despres de barallar-me dues hores a l’oficina de correus per enviar unes quantes coses innecessaries a casa i treure’m pes de la motxilla, amb l’ajuda d’un professor universitari de rus que estava al meu darrera a la cua i molt amablement va traduir-me les instruccions; vaig sortir a passejar pel costat del riu. El cel de Sant Petersburg era rosa i vermell com a les postals, que normalment no compro perque pensava que s’havien passat amb el Photoshop! pero va resultar ser que no era Photoshop i la prova es que ho vaig veure amb els meus propis ulls!

L’ultim dia a Sant Petersburg va ser, una ruta “turistica” arreu de tota la ciutat intentant aconseguir un tiquet d’autobus per anar fins a Helsinki, la bona gent em van fer passejar d’una punta a l’altre del centre de la ciutat fins que, al cap d’unes quantes hores, vaig aconseguir el bitllet! Potser es el que m’ha costat mes d’aconseguir en tot Russia perque l’amabilitat de la gent de Sant Petersburg, com es diria en la frase feta, “brilla per la seva ausencia”.
He de reconeixer que vaig estar una miqueta felis de sortir de Russia i que no m’han quedat “moltes i moltes ganes” de tornari en un futur proxim, tambe que em seria molt dificil viure-hi per un periode de temps gaire llarg, si mes no a les dues grans ciutats! Pero potser tambe es perque ja estava molt cansada i ja havia hagut de fer molts esforsos per aconseguir tiquets, albergs, etc.
Al principi els russos em van semblar molt amables, pero quan vaig arribar a Moscou i Sant Petersburg, cada cop que m’havia de dirigir a una persona em suposava un atac de panic perque sabia que majoritariament la reaccio seria un suspir, una mirada de superioritat barrejada amb fastic i despres alguna frase amb rus, seca i amb la sensacio de que m’estaven fent crits. Per tant, a les dues ultimes ciutats vaig intentar parlar el minim posssible i demanar coses nomes quan era absolutament essencial.

Tot i que vaig creuar la frontera encara tenia al cap que estava a Russia i per tant, un cop a Finlandia encara m’era dificil de dirigir-me als mostradors per demanar alguna cosa o als caixers alhora de pagar, pensant que tothom em tractaria com a la inutil que no sap parlar la llengua local i ens fa perdre el temps. Pero sembla ser que aqui gairebe tothom parla un angles modelic i la gent es mes pacient i amable. Tot plegat es mes facil a Finlandia!

Despres d’arribar i deixar les coses a l’apartament de l’amiga que m’ha acollit molt amablement, ens vam trobar amb l’altre amiga finlandesa-a les dues les vaig coneixer a Hong Kong- i em van passejar per Helsinki, que despres del meu viatge em sembla una ciutat de joguines, tant petitona i manejable. Suposo que el fet de que hagi arribat a Finlandia durant la festa del “MidSummer” que es com una especie de Sant Joan a la finlandesa; en el sentit de que tambe celebren l’entrada a l’estiu, pero en cap altre sentit perque la manera de celebrar-ho te ben poc a veure amb la de casa…, hi ha influenciat pero la questio es que la “capital” de FInlandia m’ha semblat quatre cases al mig del camp, potser perque les meves amigues em van portar a passejar per les zones de parcs, etc, etc. pero la veritat es que per ser la capital de Finladia m’ha semblat exageradament petita i poc urbanitzada, tot molt tranquil (repeteixo, el fet de que sigui Midsummer hi fa molt segons les meves amigues, perque es part de la cultura finlandesa de marxar als “cottages” al camp, al costat del llac i passar-hi tot el cap de setmana, per tant si en comptes d’arribar divendres, hagues arribat dissabte, la ciutat hauria set completament com una ciutat fantasma!).

Gracies a l’hospitalitat de l’Annina he pogut celebrar un Midsummer finlandes en un “cottage”. La celebracio es molt mes tranquila que el nostre Sant Joan, tenen en comu la foguera (tot i que no la vam poder fer perque quant se suposa que es fa, plovia), pero en comptes de ser una sola nit son dues nits i dos dies. Consisteix en anar amb la teva colla d’amics al “cottage” d’un d’ells (aqui a Finlandia gairebe tothom te “cottage”, o aixo es el que m’han explicat les meves amigues, es basic) i tancar-te alla tot el cap de setmana, cuinant, beguent, anant a la sauna (de la qual he pogut gaudir aquest cap de setmana!) i banyan-te al llac (se suposa que al midsummer t’hi has de banyar perque simbolicament representa que et treus la roba d’hivern per donar la benvinguda al “caloros estiu finlandes”). Tambe hi ha moltes tradicions magiques que has de seguir per aconseguir al teu enamorat, per exemple collir set flors diferents i posar-les a sota el coixi abans d’anar a dormir i en teoria despres somniaras amb ell, o una de mes complicada que es rodolar despullada pels camps d’herba i despres anar a davant del llac o d’un lloc amb aigua on se suposa que hi has de veure reflexada la cara del teu estimat, suposo que depenent de la quantitat d’alcohol que tens a les venes deu ser mes facil de seguir. Pero jo amb la de les flors ja en vaig tenir prou! Una versio moderna en un article humoristic al diari deia que si no tenies un camp tambe podies anar a fer tres voltes despullada al voltant del bar que el teu enamorat frequenta i que si ell et veia augmentaven les possibilitats de que el conjur funciones (em pregunto per que…).

En definitiva ha set un cap de setmana encantador en una casa de camp encantadora al mig del bosc finlandes! Aquest vespre agafo el ferri cap a Stockholm on arribare dema de bon mati! Seguent parada, seguent pais…!

PLATSKART

Sembla que vaig sobreviure “l’horrible trajecte” que m’esperava en platskart (tercera classe) al trans-siberià!

El bagó on es suposava que hi havia d’haver una colla d’homes espantosos i borratxos va resultar estar ple de famílies, gent jove i algunes àvies. Cal dir que realment vaig entendre la diferència de preu entre platskart i kupé quan vaig entrar al tren, fer cabre 54 lliteres en un vagó d’aquestes proporcions és una tasca d’amortització de l’espai bastant impressionant. Malauradament em va tocar la llitera de dalt, la qual cosa vol dir que si a sota no hi tens bona gent t’has de passar tot el trajecte estirat sense moure’t gaire, perquè a sobre el cap a uns 50cm d´alçada hi tens una lleixa per posar-hi l’equipatge i el llit no és precisament ample. Per tant no et pots incorporar a sobre el llit i tampoc fer gaires peripècies si no vols caure sobre la taula que tenen els de sota quan el tren fa alguna batzegada. Tot i així, quan hi vaig pujar, immediatament vaig veure que m’agradaria. De fet he comprat el pròxim trajecte de Novosibirsk a Moscow a platskart altra vegada.

A sota meu hi tenia dues babushkas i  volien tan si com no comunicar-se amb mi, la qual cosa pintava una mica negre considerant que jo no parlo una paraula de rús ni elles d’anglés. Però tot i així, al vespre van aconseguir que un grapat de gent es reunis a la nostre àrea i tot beguent té, entre uns quants em van sotmetre a una espècie d’interrogatori  sobre l’edat, procedència, família, estudis, etc. (era l’única persona de fora de Rússia al vagó). Tot plegat, va fer que conegués an Sasha, un noi buryat originari de Chita però visquent en un pis d’estudiants a Tomsk, on jo em dirigia. En definitiva, vaig tenir la sort de que ell va ser el meu traductor i ens vam acabar fent amics. L’endemà em va proposar de quedar-me a dormir al seu pis d’estudiants on conviu amb quatre noies. Vaig acceptar i estic encantada. És una de les millors decisions que he prés a la meva vida. Són la gent més amable que mai he conegut i m´estant cuidant, alimentant i culturitzant tant com podria desitjar. 

Avui hem passejat per Tomsk, m’han ensenyat els principals llocs turístics i els campus universitàris, hem entrat a les diverses universitats on estudien i  m’han presentat alguns dels seus amics. M´omplen de detalls explicant-me com és la vida d’estudiant a Tomsk, el fred que hi fa a l´hivern i la quantiat de neu que hi ha, m´expliquen les seves ambicions, fan un sobreesforç per conduir les seves converses en anglés quan jo hi soc, m´expliquen els estereotips que tenen d’Europa i m´interroguen sobre costums, els joves a Barcelona i tot el que se´ls acudeix. M´han fet canviar els bitllets de tren perquè em quedi un dia més i pugui assistir a la festa que es celebra a Tomsk en honor de les ètnies asiàtiques que viuen a Rússia. O sigiu que estaré aquí un parell de nits més i després tres dies al tren fins a Moscow!!

Tomsk és una ciutat encantadora, al costat del riu, plena de gent jove, amb molts parcs i llocs on es pots passejar tot tranquilament sota la sombra dels arbres. Les universitats són edificis solemnes, amb simbols soviètics en alguns dels murs. Ara per ara, no hi fa calor, però tampoc molt i molt de fred. Avui estavem a uns 13 graus. Un bon lloc per fer vida d’estudiant, si més no, ara que no hi  fa el fred de l´hivern!

A Sibèria

Després de Beijing vaig passar tres dies al tren. Quan la meva provodnitsa em va parlar va ser al primera vegada que una dona russa tan imposant se’m dirigia amb rús. Les faccions dures de la seva cara em van fer pensar que m’estava fent crits. I com una nena petita em vaig encongir. Però més tard vaig descobrir que en realitat era una persona de molt bona fe.

Al principi estava compartint un kupé amb dues àvies d’Ulan-Ude i la seva nèta, però obviament no parlaven anglés i va resultar que la primera nit va ser una situació bastant extranya. Estava en un petit compartiment amb dues dones extranyes i sense saber que dir, només mirant fixament, era incòmode, però al cap de les hores m’hi vaig acostumar. La neta era l’única cosa que em va ajudar a trencar el gel, un bebé a qui li podia fer cares sense sentir-me completament idiota.

Després de la primera nit al tren ens haviem de dirigir cap a la frontera i la provoditsna ens va agafar els passaports. Al cap d’uns segons va cridar-me “Núria” i va fer un gest de vine, vine i jo estava ja ben morta de por pensant que no tenia el visat correcte o alguna cosa dolenta. Ja em veia tornan cap a Pekín. Em va fer seguir-la cap a un kupé buit i em va començar a recitar la biblia en vers en rús, obviament no vaig entendre una paraula, tot i que ella s’esforçava parlant-me com si fos una nena petita, gesticulant i amb molta lentitud, però això no ajudava, perquè no parlo una paraula de rús.

Després de veure la meva cara d’àtonita em va portar a un altre kupé, jo ja intuïa que volia que em canviés però no sabia si el cupé seria només per a mi o l’hauria de compartir més tard i em feia por que els meus futurs companys poguèssin ser pitjors que les dues àvies.  El següent kupé estava habitat per tres noies. Tot seguit va començar a parlar i parlar i parlar en rús i les noies no van obrir la boca. Una va dir alguna cosa en rús. I la dona em va assenyalar que portés les meves maletes allà, em canviava de kupé.

Al final va resultar que les tres noies eren americanes i només una parlava una miqueta de rús perquè havia estat un any fent classes a Kazhajastan. Era útil però tot i així no podia entendre-ho tot quan començaven a parlar-li en rús fluidament. Va resultar que la povodnitsa només volia que estes més confortable. Vaig tenir sort amb les meves companyes i amb l’assistent del vagó. Al final no vaig baixar a ULan-Ude i vaig allargar el viatge fins a Irkutsk amb l’intenció de dormir-hi i l’endemà dirigir-me a Olkhon Island, l’illa més gran del llac Baikal.

Tot just avui arribo de l’illa, han set dos dies de total aillament, més que mai considerant que no parlo una p araula de rús i la gent d’allà no parla una paraula d’anglés i que estava en un alberg on jo era la única hoste i tenia un “yurt” per a mi soleta. L’electricitat va arribar per primer cop a la illa el 2005. Les provisions s’han de portar a l’illa amb el ferri i durant el temps soviètics s’hi duien unc op per setmana amb una avioneta.

La calma i tranquilitat són l’única cosa que habita l’illa com qui diu. Erem quatre turistes contats i al final ens coneixiem, perquè cada dia veiem les mateixes cares i feiem les mateixes activitats. El tour per l’illa amb una durada de 7hores va ser preciós però se’m va fer una mica llarg al final quan ja no sabia que més dir a les dues parelles de jubilats holandesos.

A l’illa les postes de sol són un dels millors moments i afortunadament són llarguíssimes, ahir vaig estar dues hores asseguda en un prat només observant com els colors del cel i els reflexes del sol al llac canviaven en qüestió de segons. Després vaig anar cap al meu yurt i fins cap a la una de la nit no es va fer completament fosc. Això era bo perquè anar al wc no era especialment agradable considerant que no hi havia llum i que consistia en una caseta amb un forat al terra, cada cop em feia por trepitjar on no tocava i caure pel forat. De bon matí m’he “dutxat”, entre cometes perquè la dutxa consistia en un dipòsit d’aigua i una galleda que havia d’anar transportant cap al meu jardinet (de darrera el yurt) que em donava la privacitat suficient per dutxar-me a l’aire lliure. El problema que estavem a uns 10 graus centígrads (o menys) i l’aigua del dipòsit era més congelada que la del llac Baikal (on ahir vam veure que a la part nord de l’illa encara tenia glaç). En fi, se suposa que el que no mata enforteix o sigui que si no em poso malalta…

Ha set bonic estar aillada en una illa al mig del llac més profund del món (que ens podria proveïr durant 40 anys aigua dolça si l’aigua dolça s’acabés en algun moment) al mig de Sibèria, una sensació molt especial, de solitud. Però una solitud positiva. No m’extranya que els buriats la considerin un dels 5 pols xamàntics. Els boscos de pins plens de flors liles, les platjes del llac, els penyassegats tocant a l’aigua d’un blau intens, les coves i la tundra, tot plegat la converteixen en un lloc especial.

Avui he tornat a Irkutsk, retorn a la civilització. Ha resultat que la ciutat canvia moltíssim en ple dia quan les botigues estan obertes, és el més proper a una ciutat amb encant que he vist des de que estic a Àsia. He passejat pels carrers, però em sap greu no haver tingut temps d’anar al museu dels “Decembrists”.

Demà agafo el tren cap a Tomsk, 32 hores en platskartny. Estic contenta, serà una experiència.

Beijing, un inici i un final

Aquest és l’últim post que faig des de Xina i pràcticament podria dir que des d`Àsia,no sé si a Ulan-Ude tindré internet o no (crec que Ulan-Ude encara es considera Àsia). La qüestió és que d’aqui a dues hores pujo a un tren i em dirigeixo a Rússia, definitivament començaré a mourem en direcció cap a Europa deixant enrere Àsia. Quan baixi del tren d’aqui a tres dies seré al mig de Rússia, Xina ja quederà enrere.
Estic emotiva perquè he de dir adeú a Xina i al continent en general, trobaré a faltar el modus vivendi d’aquesta regió de món. Me n’alegro de que el meu mitjà de transport sigui terrestre. Un viatge llarg. Un viatge llarg per tornar cap a casa, per posar punt i final a aquest any (en realitat, deu mesos) ple en cada moment de noves experiències. Un viatge llarg per posar les idees a lloc.
Avui m’he despedit sopant en un restaurant coreà. De les gastronomies asiàtiques aquesta és una de les meves predilectes, en part hi fa el curs de cultura coreana que vaig fer el primer semestre d’estar a Hong Kong i l’apreci que els hi tinc a tots els coreans que he conegut.
Crec que m’enduré un bon record dels meus últims dies a Àsia havent-los passat a Beijing, potser la capital és més bonica durant la tardor, com el primer cop que vaig venir-hi, però alhora aquest cop he gaudit més del viatge perquè he pogut fer tot el que he volgut quan ho he volgut fer. He passejat pels carrers de SanLiTun, he regatejat als mercats tantes hores com he volgut, he passejat pels HuTongs, he buscat la calma dels racons amb menys atractiu turístic, no he visitat els grans punts d’atractiu turístic de la ciutat, però he tornat a alguns llocs on ja havia estat. He menjat en restaurants uighur i el millor de Beijing per a mi continuen sent les passejades al vespre pels volts de HouHai. Quan es comença a fer fosc i les llumetes de tots els bars i restaurants es reflexen al llac, que s’omple de barquetes, les parelles passejen agafades de la mà o s’asseuen en un banc a contemplar el llac, o fan jogging, o simplement es paren a mirar el paisatge romàntic que ofereix el districte.
Ara ja només em queda dir: “Adeú Xina, Adeú Àsia”, espero que això sigui només un “Fins aviat”.

Un dia a Hanoi

He caminat pràcticament pels per tots els punts més importants de Hanoi que es poden veure en un dia. Tot practicant l’esport de risc més perillós que havia fet mai: creuar els carrers d’aquesta ciutat enmig del tràfic de motocicletes que van i venen per tots costats, he arribat a la conclusió de que Hanoi és un lloc on es poden descobrir tot tipus d’olors. La calor i la humitat fan que les aromes (tan les bones com les dolentes) s´accentuïn i en alguns moments són tan penetrants que provoquen basques.

És una ciutat atrafegada i vibrant, sorollosa i atapeïda, un xoc per tots els sentits (suposo que si avui mateix hagués aterrat des d’Europa al Sud Est Asiàtic encara ho seria més, gairebé no puc ni imaginar-me el xoc que ha de crear!).
NOmés he estat un dia a Hanoi i és per això que no he tingut temps de trobar el districte de negocis, més modernitzat (que suposo que el té), només he vist cases d’estil colonial francés arreu i també cafes i restaurants d’aires europeus, però l’escència de tot plegat és absolutament asiàtica.

No sé si és per les motocicletes que continuament estan pitant sense deixar que els teus timpans descansin ni una dècima de segon (en aquesta capital el silenci és impossible!), per les riuades de gent i de vehicles, pel clima caloros i enganxos, per les olors dels mercats que gairebé rossen la putrefacció (segurament per la temperatura), pel cúmul d’objectes en cada una de les botigues dels carrers,… no ho sé, que és concretament però, tot plegat fa que no hi hagi dubte en cap moment de que estas al Sud Est Aisàtic.

LAO, LAO

A l´aeroport de Siem Reap ens diuen que el vol porta retràs d´una hora i quaranta minuts. Estic impacient, tinc moltes expectatives en Lao, dels tres països és el que em feia més il•lusió visitar, però ara m´haure d`esperar dues hores més per poder arribar-hi.
Un cop a l´avió ens donen una mica de menjar per compensar el retràs. Tot seguit m´adormo. Em desperto degut a les torbulències i quan miro per la finestra, veig Lao per primera vegada. Va ser amor a primera vista. Abans d´aterrar ja sé que aquest país m´encantarà. Des del petit requadre puc veure els perfils de les muntanyes cobertes de verd, el riu, les petites cabanyes de bambú i els arbres en flor. Luang Prabang no sembla ni una ciutat sinó quatre cases al mig del verd de la jungla.
Un cop el tuk-tuk ens deixa al mig del casc antic carregades amb les motxil•les ens dirigim a cercar l´allotjament més barat de la ciutat. Estic totalment estorada, el carrer on ens han deixat està ple de cases d´estil colonial frances, tot sembla tan perfecte , tan ben cuidat que gairebé fa pensar que és massa artificial. Les casetes semblen tretes d´un joc de nines. Els carrers són nets, restaurants i albergs amb encant. Cases de fusta. Preciós. Caminem i caminem. Al final ens allotjem en una pensió bastant simple, tota la casa és de fusta i d´estil colonial frances però li fa falta una reparació de dalt a baix, la prova és que quan caminem per l´habitació el parquet del terra s´enfonsa i dona la sensació que en qualsevol moment el peu em quedera enganxat i sortira pel sostre del pis de baix. Però tenim un balcó amb vistes al riu Mekong. Arribem al punt per la posta de sol. Al darrera es senten els càntics dels monjos budistes, que espio des del teulat; veig un cúmul de vestits traronja, estan celebrant algun ritual.
M´enemoro de la ciutat. Però això no és res, la millor sorpresa la tinc l´endemà . Primer de bon matí pujo fins al monument budista que domina tota la ciutat damunt d´un turó, les vistes són precioses, una panoràmica de la ciutat atravessada pel Mekong i pel seu afluent. Al mig dia em dirigeixo cap a les cascades de Kuang Si. Primer tinc una decepció, pagar entrada per veure unes cascades i arribar en una gorga, d´aigua d´un color preciós, però plena de turistes. Continuo pujant, i pujant i pujant fins que despres de grimpar pel fang de la jungla, arribo al capdamunt de tot de les cascades. Hi ha una petita banyera d´aigua d´un blau gairebé irreal. Al principi no m´acabo d´atrevir d´entrar-hi, però al final em decideixo i nedo fins al marge de la gorga on l´aigua devalla muntanya avall. La força de la corrent fa que m´agafi fort al marge. Trec el cap i davant meu descobreixo el paisatge més bonic que he vist mai. El riu s´obre pas mutanya avall atravessant el paisatge de jungla fins a l´horitzó, al davant unes muntanyes emmarquen les vistes i és l´època en què tot està florit, papallones gegants volen enmig dels arbres, he descobert que si que existeix un paradís terrenal.
Viatjant amb autobús me n´adono de que Lao té molt que oferir, jo no en veurè gairebé res, però al menys he tingut l’oportunitat de ser-hi…
Desprès d’agafar un autobus a Vang Vieng i seure durant vint-i-set hores fins arribar a Hanoi (fent parades varies, una perquè l’autobús s’havia espatllat i van tardar més d´una hora per arreglar-lo) ara escric des del dormitori comunitari de l´alberg de Hanoi, una ranglera de lliteres de bambú encorrtinades per donar sensació de privacitat dintre el petit requadre del teu llit. Avui explorarè tot el que pugui de la ciutat i demà em dirigeixo cap a Beijing!

Indoxina, tot el que he vist de Vietnam i Cambodja fins ara

Despres de 25 hores d’autobus des de Hong Kong fins a Hanoi, ens plantem a la ciutat per unes quantes horetes, nomes esperant un tren nocturn direccio a HoiAn, 14 hores despres arribem a la nostra primera destinació a Vietnam.

Gairebé tot el viatge esta sent així, ja portem 3 bus-llitera de nit i un tren nocturn, pero la veritat es que n’estic contenta perque amb el poc temps que tenim es la millor manera d’amortitzar-lo, viatjant de nit! L’unica pega es que entre un bus nocturn i l’altre cal estar una nit en un alberg per poder deixar l’equipatge i el que es més important: DUTXAR-SE!

Vam creuar Vietnam de nord a sud en cinc dies i hem estat a les dues ciutats més turistiques i artificials de Cambodja, per primer cop sento en un viatge que realment cal mes temps. No perque anem amb estres o precipitació, perque no, cap de les dues coses, hem tingut temps de fer de tot i de relexar-nos també! Pero el problema es que amb aquest poc temps no es pot sortir dels quatre punts turisitcs per excelencia i no tinc la sensacio de que estigui visitant realment els paisos.

Pel que fa Cambodja, nomes hem estat a Phnom Penh i a Siem Reap per veure Angkor Wat. És a dir, no crec que hagi vist res de Cambodja, perque el que he vist és només la part orientada a ensenyar als turistes. Tot i així, dels llocs on he estat fins ara, crec que és el país que desprén més pobresa…Després d’haver patit el genocidi del periode de Pol Pot amb el regim del khmer roig i d’haver estat bombardejat i estar patint les consequecies de les mines  (actualment segons les estadistiques oficials dos cambodjans per dia son victimes de les mines), el pitjor es veure que els habitants han de somriure als turistes i que farien qualsevol cosa per guanyar quatre dolars.

Tot i que fins i tot a la capital només cal aixecar el cap i mirar amunt per poder veure el cel estrellat de nit, a Cambodja els carrers son bruts i arreu hi ha estancs amb aigua gairebé negre. La majoria de carrers no estan esfaltats i la pols de la sorra es barreja amb la calor aclaparadora. A Cambodja, els carrers estan plens de nens que intenten guanyar-se la vida venent copies falsificades de noveles, llibres sobre Pol Pot i els camps de la mort o guies LonelyPlanet. Se t’acosten i amb els seus ullets et demanen que els compris alguna cosa, si no funciona procedeixen en tot el ritual de primer demanar-te el nom, despres d’on ets, intentar dir alguna cosa en el teu idioma i sino funciona continuar amb algun enginy que et faci riure i entre la gracia i la compassio els compris el llibre.

Ahir vaig decidir que per primera vegada a la meva vida pagaria perque em fessin un massatge. Vam decidir anar a fer-nos un massatge tradicional khmer de cos sencer durant una hora. Mh.. no se per on comensar a descriure tota la situació. El resultat, jo sortint del local sense poder parar de riure per totes les tonteries que veia pel carrer, com si en comptes d’anar-me a fer un massatge m’hagues begut tres cubates del whisky khmer amb cola dels que anuncien als restaurants. Suposo que despres de dormir nomes tres hores la nit anterior per aixecar-nos amb temps per anar a veure l’alba als temples d’Angkor i de tot el cansament acumulat el relaxar-me tant em va deixar en aquest estat. Tot i aixi, cal dir que va costar relaxar-me al principi. La noia que em feia el massatge darrera el somriure i l’amabilitat tenia uns ulls infinitament tristos. Va estar admirant el meu nas durant tota la hora que va durar el massatge (no puc entendre per que, suposo perque es gran i gens axatat i sempre es vol el que no es te!). Em va fer cruixir tots els dits (peus i mans) i  el meu cos es va veure sotmes a tot tipus de postures entre moviments de yoga i claus de judo, la millor part quan amb tot el seu pes es va aixecar d’empeus a sobre meu! Nomes puc dir aixo: tota una experiencia!

Se m’ha acabat la visita a Cambodja i ara estem esperant a l’aeroport de Siem Reap per agafar un vol a Luang Prabang que porta una hora i quaranta minuts de retard. No ens va quedar cap mes alternativa que volar a Lao perque és la unica manera d’entrar-hi des de Cambodja si no tens el visat amb antelacio.

Des de Pangandaran

El viatge des de Yogya a Pangandaran amb bus i despres la prometadora barqueta tradicional javanesa no va resultar ser com ens l’imaginavem. es que res perque quan vam arribar a Cilacap on es suposava que haviem d’agafar la barca, ja no sortien mes barques fins l’endema. Un professor d’angles ens va oferir allotjament a casa seva a canvi de fer una visita a la universitat on ensenyava pero per questions de temps i combinacions no vam poder acceptar. Al final vam acabar en minibus fent tres canvis i passant unes 6 hors mes viatjant per arribar a Pangandaran, on va costar trobar allotjament perque hi havia masses llocs per triar, pero va resultar que al final vam prendre la decisio encertada.

A l’alberg he conegut un grup de gent de diverses nacionalitats, tots amb la mentalitat del “back/packing” i amb mil histories interessants i inacabables destins exotics on han anat o on han anat o aniran en un futur proxim. !
Vam celebrar l’aniversari de la meva companya de viatge a la platja de Pangandaran, tastant l’arak i menjant i beguent cocos. Despres amb els amics de l’alberg i els amics locals que haviem fet vam anar a un karaoke. Crec que va ser un aniversari bastant epic per ella.
Avui a ultima hora m’he animat a fer surf, una cosa que volia fer, pero que mai m’havia temptat tant com per trobar el moment per fer-la. Ha set una de les decisions espontanies mes bones que he pres en ma vida. M’ha sorpres com m’ha arribat a agradar.
De fet, planejava marxar de Pangandaran cap a YOgyakarta dema, pero per problemes de transport i perque tampoc hi he posat tanta insistencia he decidit quedar-me per dema poder tenir un altre dia de surf.
Avui hem estat tot el dia al mar, intentant aguantar l’equilibri sobre la taula fins a la posta de sol.
Per rematar el dia els amics locals ens han organitzant una barbacoa a la platja, puc dir que he menjat un dels millors peixos de la meva vida!
Amb els amics locals i amb el meu instructor de surf he pogut parlar sobre el tsunami que va arrasar tot el poble el 2006. Tots estant afectats, tots expliuen histories, tots recorden cada detall, tots han perdut a gent propera.
La historia que m’ha xocat mes ha set la del meu instructor que estava a la platja mig adormit quan l’ona de gairebe 7 metres s’acostava, per sort va agafar la bicicleta i va poder salvar-se, pero cap altre dels seus amics ho va aconseguir.
La teoria d’un dels meus amics, m’ha semblat interessant, segons ell, la terra es massa vella, no nomes a Java han passat totes aquestes desgraceis els ultims anys, arreu del mon estan passant, aleshores m’ha recitat una llista de titulars de desastres naturals arreu per provar-me la seva argumentacio. Quan el tsunami va arrasar Pangandaran feia 15 minuts que ell havia estat surfejant, ell va estar incomunicat una setmana i la seva familia estava convensuda de que havia mort.
Tots tenen histories similars, pero tot i aixi viuen amb un somriure gaudint de cada moment. Resulta increible com poden ser tant oberts i agradables. Tot plegat fa replantejar el nostre modus vivendi.

Una breu actualitzacio des de Yogyakarta, a Java (Indonesia). No em puc estar d’escriure com de fascinant es aixo. Es el primer pais que realment m’ha provocat un GRAN xoc. No se perque, perque si ho penses be te moltes coses en comu amb Tailandia, Filipines i tot el sud est asiatic en general, pero tot i aixi em sembla molt mes especial, no se si perque era el pais on em feia mes ilusio d’anar del sud est asiatic o si perque vaig arribar sola i vulguis o no totes les experiencies son molt mes intenses i tens molt mes temps per pensar perque vas al teu ritme sense haver de preocupar-te per ningu mes.
El primer dia va ser tot un xoc ja des de l’aeroport de Singapore on havia passat tota la nit desperta intentant trobar un lloc on sopar sense exit.
Vaig dirigir-me a la porta d’embarcament cap a Yogya veient com tots els altres turistes es dirigien a Bali o Jakarta per enfrontar-me amb una llarga cua de gent local de Java, em va xocar ja veure les dones asiatiques amb el mocador islamic tot i que tampoc era el primer cop que les veia, pero tot plegat resulten una mica diferents. I quan em vaig asseure al seient pertinent encara va ser mes gran el xoc, al meu costat tenia dues dones de mitjana edat, locals, molt simpatiques, que s’intentaven comunicar amb mi pero jo no sabia bahasa i elles no sabien angles amb la qual cosa tota interaccio va resultar una mica complicada. Tot i aixi ens vam ensortir de les presentacions.

Despres d’arribar, problemes amb el canvis de diners i llargues cues per aconseguir el visat per entrar al pais, em trobava amb la meva motxila a l’esquena sota la cleca de sol i amb una humitat acaparadora al mig de l’aeroport, aixi que quan vaig veure autobus cap a yogya center vaig seguir els retols que en comptes de dur-me a l’autobus em van dur al “troli”, una especie de tram/ferrocarril/metro/tren, no sabria ben be com descriure/ho, nomes dir que xerricava cada cop que es movia i que el fet de que no hi hagues portes feia que fos bastant xocant quan passaves per un pont sobre el riu on la via del tren no tenia marge ni barana, feia que fessis un salt enrere! A part d’aixo s’ha de dir que jo era la principal atraccio del tren, tothom, tothom, pero absolutament tothom em mirava fins i tot veia com des de l’altre vago la gent estirava el coll per mirar/me a traves de la finestra. va ser com ser un peix de colors en una peixera. Interessant!

Al arribar a Yogya, vaig voltar fins trobar un hostal amb piscina, les habitacions molt basiques i un mandi (bany) a l’estil indonesi, pero valia la pena per la piscina i per tota la casa d’estil colonial, preciosa!

A la tarda jo al meu ritme vaig sortir i vaig atravessar mitja ciutat per anar a fer el curs de cuina, fins que me’n vaig cansar i intentant aconseguir transport el mes barat va resultar ser anar de paquet amb una moto. Es una manera bastant tipica aqui, com qui va amb taxi. El curs de cuina va resultar ser genial! Vaig ser la unica alumna, la cuina era en una teulada i va ser molt bonic de poder veure la posta de sol tot cuinant i parlant amb la Mage. De fons es sentient les pregraries muslmanes. Un altre tast del pluralisme cultural d’Indonesia!

L’endema vaig vistiar Prambanan i em vaig cremar com una gamba, pero va valdre la pena.  D’alla vam agafar un autobus (en el qual em pensava que moriria, perque aqui la conduccio es bastant particular, diessim que requereix tenir molts reflexes) cap a Solo. A Solo ens vam passar dues hores voltant per la ciutat per trobar l’hostal on voliem anar. El fet de perdren’s va ser una de les millors experiencies del mon vam anar a parar en un barri de barraques al costat de la via del tren. Sincerament, una de les coses que m’ha sobtat mes de veure en tota la meva vida. Les casetes de tots colorins, la gent tranquilament jaguent a sota el sol, la pobresa amb un somrirue als llabis. Els nens exitats amb la idea de que els tiressis una fotografia i tothom molt i molt amable.

L’hostal va resultar ser una super casa, molt molt tetrica. A la nit a la llum de la lluna ens vam banyar a la piscina, si la cosa ja era tetrica de per si, el fet de que als peus de la piscina hi haguessin dues imatges de deus indonesis amb ofrenes de fruita i espelmes davant d’un curtinam granatos no hi ajudava. Al costat de la piscina tot de palmeres de les quals nomes en veiem les ombres i de tant  en tant algun rat penat que volava. Tot plegat creava una atmosfera particular.

De Solo ahir ens vam dirigir a Selo, fent dos canvis de minibus entremig. Quan finalment vam arribar ens va costar trobar Ratri Guesthouse, on haviem de demanar per en Sony el guia de muntanya. Finalment quan vam aconseguir trobar/ho i al vespre davant un cafe de java parlavem de l’excursio, l’ascensio al volca Merapi sortint a la 1 de la nit per poder veure la sortida del sol des del crater, de sobte sen va anar la llum i vam haver de continuar amb llum d’espelmes! tota una experiencia! 

Ens va explicar que es el cap dels guies a java i que fa molts anys que organitza excursions arreu d’indonesia, ha fet voluntariat en totes les catastrofes (terratremol de Yogya, explosio del Merapi al 2002, tsunami del 2006), i tambe vam parlar de l’excursio, 9km, 1400 metres de desnivell maxim temps d’ascensio 4hores i escatx. Tambe les seva intucio de que aquest any cap al juliol o l’agost el volca ha d’explotar, peruqe els cicles d’explosions petites son d’uns cinc anys, els de les grans d’uns 50. Aixi que, ja toca, segons ell.

Aixi doncs, aquesta nit hem fet l’excursio despres de dormir un parell d’hores ahir. El nostre guia nomes parlava bahasa pero era un home molt molt divertit, m’hi he fet amiga i m’ha ensenyat quatre paraules. Al final tot i que no parlessim cap idioma en comu ha resultat que la comunicacio era costosa pero no impossible! S’ha passat cantant mitja part de la pujada i tot i que cantava molt malament es d’agrair que algu porti alegria. Ha set una pujada dureta, pero molt molt gratificant. Pujant estavem literalment dins d’un nuvol, puc dir que mai havia experimentat tant be com avui l’expressio de “no veia un burro a quatre passes”. La veritat feia una mica de respecte anar veient contorns entre la boira i pensar que estavem damunt d’un monstre que es un misteri que explota de tant en tant, sense previ avis, deixant desgracia i mort al redera. A mes quan hem arribat al tercer nivell (hi ha nivells o “bus” com en diuen en bahasa) hi havia tres lapides i una inscripcio commemorativa, els qui van morir anaven sense guia. El guia em deia que potser no veuriem la sortoda de sol, pero hem continuat, jo volia continuar pujant  i resulta que a dalt del crater estavem per sobre el nuvol aixi que hem vist la sortida del sol sobre un mar de nuvols. Encara estic encuriosida de perque els nuvols d’aqui son diferents, perque si mes no a simple vista, ho son, no se si te alguna relacio amb els volcans. Ha set precios, un dels millors paisatges que he vist en la meva vida.

Despres hem mig voltejat el crater, al mig hem vist una inscripcio feta amb pedres i tot seguit hem anat a veure un lloc d’on surt sofre i hi ha la cristalitzacio de la lava. Molt bonic i alhora, especial, no se com explicaro, tot plegat fa una mica de respecte..Pero ha set genial!

Despres en Sony ens ha portat a Yogya amb el seu cotxe, mentre ens explicava histories bojes de la seva vida i els seus embolics amorosos amb una noia francesa tot i estar casat amb dos fills, el petit de deu anys. La seva muller ho accepta, segons ell, la seva familia es particular. Ha set xocant sentir les seves histories, pero interessant.

Dema ens dirigim a Pangandaran, quatre hores de bus, dues de barca i 15 km de minibus, per arribar a una de les platjes mes famoses de Java des d’on es poden fer varies activitats incluin una sortida al Green Canon, un riu de color esmeralda amb cascades on es pot nadar; no se si la farem a veure que sera…