Beijing, un inici i un final

Aquest és l’últim post que faig des de Xina i pràcticament podria dir que des d`Àsia,no sé si a Ulan-Ude tindré internet o no (crec que Ulan-Ude encara es considera Àsia). La qüestió és que d’aqui a dues hores pujo a un tren i em dirigeixo a Rússia, definitivament començaré a mourem en direcció cap a Europa deixant enrere Àsia. Quan baixi del tren d’aqui a tres dies seré al mig de Rússia, Xina ja quederà enrere.
Estic emotiva perquè he de dir adeú a Xina i al continent en general, trobaré a faltar el modus vivendi d’aquesta regió de món. Me n’alegro de que el meu mitjà de transport sigui terrestre. Un viatge llarg. Un viatge llarg per tornar cap a casa, per posar punt i final a aquest any (en realitat, deu mesos) ple en cada moment de noves experiències. Un viatge llarg per posar les idees a lloc.
Avui m’he despedit sopant en un restaurant coreà. De les gastronomies asiàtiques aquesta és una de les meves predilectes, en part hi fa el curs de cultura coreana que vaig fer el primer semestre d’estar a Hong Kong i l’apreci que els hi tinc a tots els coreans que he conegut.
Crec que m’enduré un bon record dels meus últims dies a Àsia havent-los passat a Beijing, potser la capital és més bonica durant la tardor, com el primer cop que vaig venir-hi, però alhora aquest cop he gaudit més del viatge perquè he pogut fer tot el que he volgut quan ho he volgut fer. He passejat pels carrers de SanLiTun, he regatejat als mercats tantes hores com he volgut, he passejat pels HuTongs, he buscat la calma dels racons amb menys atractiu turístic, no he visitat els grans punts d’atractiu turístic de la ciutat, però he tornat a alguns llocs on ja havia estat. He menjat en restaurants uighur i el millor de Beijing per a mi continuen sent les passejades al vespre pels volts de HouHai. Quan es comença a fer fosc i les llumetes de tots els bars i restaurants es reflexen al llac, que s’omple de barquetes, les parelles passejen agafades de la mà o s’asseuen en un banc a contemplar el llac, o fan jogging, o simplement es paren a mirar el paisatge romàntic que ofereix el districte.
Ara ja només em queda dir: “Adeú Xina, Adeú Àsia”, espero que això sigui només un “Fins aviat”.