Vés al contingut

A Sibèria

11 Juny 2010

Després de Beijing vaig passar tres dies al tren. Quan la meva provodnitsa em va parlar va ser al primera vegada que una dona russa tan imposant se’m dirigia amb rús. Les faccions dures de la seva cara em van fer pensar que m’estava fent crits. I com una nena petita em vaig encongir. Però més tard vaig descobrir que en realitat era una persona de molt bona fe.

Al principi estava compartint un kupé amb dues àvies d’Ulan-Ude i la seva nèta, però obviament no parlaven anglés i va resultar que la primera nit va ser una situació bastant extranya. Estava en un petit compartiment amb dues dones extranyes i sense saber que dir, només mirant fixament, era incòmode, però al cap de les hores m’hi vaig acostumar. La neta era l’única cosa que em va ajudar a trencar el gel, un bebé a qui li podia fer cares sense sentir-me completament idiota.

Després de la primera nit al tren ens haviem de dirigir cap a la frontera i la provoditsna ens va agafar els passaports. Al cap d’uns segons va cridar-me “Núria” i va fer un gest de vine, vine i jo estava ja ben morta de por pensant que no tenia el visat correcte o alguna cosa dolenta. Ja em veia tornan cap a Pekín. Em va fer seguir-la cap a un kupé buit i em va començar a recitar la biblia en vers en rús, obviament no vaig entendre una paraula, tot i que ella s’esforçava parlant-me com si fos una nena petita, gesticulant i amb molta lentitud, però això no ajudava, perquè no parlo una paraula de rús.

Després de veure la meva cara d’àtonita em va portar a un altre kupé, jo ja intuïa que volia que em canviés però no sabia si el cupé seria només per a mi o l’hauria de compartir més tard i em feia por que els meus futurs companys poguèssin ser pitjors que les dues àvies.  El següent kupé estava habitat per tres noies. Tot seguit va començar a parlar i parlar i parlar en rús i les noies no van obrir la boca. Una va dir alguna cosa en rús. I la dona em va assenyalar que portés les meves maletes allà, em canviava de kupé.

Al final va resultar que les tres noies eren americanes i només una parlava una miqueta de rús perquè havia estat un any fent classes a Kazhajastan. Era útil però tot i així no podia entendre-ho tot quan començaven a parlar-li en rús fluidament. Va resultar que la povodnitsa només volia que estes més confortable. Vaig tenir sort amb les meves companyes i amb l’assistent del vagó. Al final no vaig baixar a ULan-Ude i vaig allargar el viatge fins a Irkutsk amb l’intenció de dormir-hi i l’endemà dirigir-me a Olkhon Island, l’illa més gran del llac Baikal.

Tot just avui arribo de l’illa, han set dos dies de total aillament, més que mai considerant que no parlo una p araula de rús i la gent d’allà no parla una paraula d’anglés i que estava en un alberg on jo era la única hoste i tenia un “yurt” per a mi soleta. L’electricitat va arribar per primer cop a la illa el 2005. Les provisions s’han de portar a l’illa amb el ferri i durant el temps soviètics s’hi duien unc op per setmana amb una avioneta.

La calma i tranquilitat són l’única cosa que habita l’illa com qui diu. Erem quatre turistes contats i al final ens coneixiem, perquè cada dia veiem les mateixes cares i feiem les mateixes activitats. El tour per l’illa amb una durada de 7hores va ser preciós però se’m va fer una mica llarg al final quan ja no sabia que més dir a les dues parelles de jubilats holandesos.

A l’illa les postes de sol són un dels millors moments i afortunadament són llarguíssimes, ahir vaig estar dues hores asseguda en un prat només observant com els colors del cel i els reflexes del sol al llac canviaven en qüestió de segons. Després vaig anar cap al meu yurt i fins cap a la una de la nit no es va fer completament fosc. Això era bo perquè anar al wc no era especialment agradable considerant que no hi havia llum i que consistia en una caseta amb un forat al terra, cada cop em feia por trepitjar on no tocava i caure pel forat. De bon matí m’he “dutxat”, entre cometes perquè la dutxa consistia en un dipòsit d’aigua i una galleda que havia d’anar transportant cap al meu jardinet (de darrera el yurt) que em donava la privacitat suficient per dutxar-me a l’aire lliure. El problema que estavem a uns 10 graus centígrads (o menys) i l’aigua del dipòsit era més congelada que la del llac Baikal (on ahir vam veure que a la part nord de l’illa encara tenia glaç). En fi, se suposa que el que no mata enforteix o sigui que si no em poso malalta…

Ha set bonic estar aillada en una illa al mig del llac més profund del món (que ens podria proveïr durant 40 anys aigua dolça si l’aigua dolça s’acabés en algun moment) al mig de Sibèria, una sensació molt especial, de solitud. Però una solitud positiva. No m’extranya que els buriats la considerin un dels 5 pols xamàntics. Els boscos de pins plens de flors liles, les platjes del llac, els penyassegats tocant a l’aigua d’un blau intens, les coves i la tundra, tot plegat la converteixen en un lloc especial.

Avui he tornat a Irkutsk, retorn a la civilització. Ha resultat que la ciutat canvia moltíssim en ple dia quan les botigues estan obertes, és el més proper a una ciutat amb encant que he vist des de que estic a Àsia. He passejat pels carrers, però em sap greu no haver tingut temps d’anar al museu dels “Decembrists”.

Demà agafo el tren cap a Tomsk, 32 hores en platskartny. Estic contenta, serà una experiència.

No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: