Una breu actualitzacio des de Yogyakarta, a Java (Indonesia). No em puc estar d’escriure com de fascinant es aixo. Es el primer pais que realment m’ha provocat un GRAN xoc. No se perque, perque si ho penses be te moltes coses en comu amb Tailandia, Filipines i tot el sud est asiatic en general, pero tot i aixi em sembla molt mes especial, no se si perque era el pais on em feia mes ilusio d’anar del sud est asiatic o si perque vaig arribar sola i vulguis o no totes les experiencies son molt mes intenses i tens molt mes temps per pensar perque vas al teu ritme sense haver de preocupar-te per ningu mes.
El primer dia va ser tot un xoc ja des de l’aeroport de Singapore on havia passat tota la nit desperta intentant trobar un lloc on sopar sense exit.
Vaig dirigir-me a la porta d’embarcament cap a Yogya veient com tots els altres turistes es dirigien a Bali o Jakarta per enfrontar-me amb una llarga cua de gent local de Java, em va xocar ja veure les dones asiatiques amb el mocador islamic tot i que tampoc era el primer cop que les veia, pero tot plegat resulten una mica diferents. I quan em vaig asseure al seient pertinent encara va ser mes gran el xoc, al meu costat tenia dues dones de mitjana edat, locals, molt simpatiques, que s’intentaven comunicar amb mi pero jo no sabia bahasa i elles no sabien angles amb la qual cosa tota interaccio va resultar una mica complicada. Tot i aixi ens vam ensortir de les presentacions.

Despres d’arribar, problemes amb el canvis de diners i llargues cues per aconseguir el visat per entrar al pais, em trobava amb la meva motxila a l’esquena sota la cleca de sol i amb una humitat acaparadora al mig de l’aeroport, aixi que quan vaig veure autobus cap a yogya center vaig seguir els retols que en comptes de dur-me a l’autobus em van dur al “troli”, una especie de tram/ferrocarril/metro/tren, no sabria ben be com descriure/ho, nomes dir que xerricava cada cop que es movia i que el fet de que no hi hagues portes feia que fos bastant xocant quan passaves per un pont sobre el riu on la via del tren no tenia marge ni barana, feia que fessis un salt enrere! A part d’aixo s’ha de dir que jo era la principal atraccio del tren, tothom, tothom, pero absolutament tothom em mirava fins i tot veia com des de l’altre vago la gent estirava el coll per mirar/me a traves de la finestra. va ser com ser un peix de colors en una peixera. Interessant!

Al arribar a Yogya, vaig voltar fins trobar un hostal amb piscina, les habitacions molt basiques i un mandi (bany) a l’estil indonesi, pero valia la pena per la piscina i per tota la casa d’estil colonial, preciosa!

A la tarda jo al meu ritme vaig sortir i vaig atravessar mitja ciutat per anar a fer el curs de cuina, fins que me’n vaig cansar i intentant aconseguir transport el mes barat va resultar ser anar de paquet amb una moto. Es una manera bastant tipica aqui, com qui va amb taxi. El curs de cuina va resultar ser genial! Vaig ser la unica alumna, la cuina era en una teulada i va ser molt bonic de poder veure la posta de sol tot cuinant i parlant amb la Mage. De fons es sentient les pregraries muslmanes. Un altre tast del pluralisme cultural d’Indonesia!

L’endema vaig vistiar Prambanan i em vaig cremar com una gamba, pero va valdre la pena.  D’alla vam agafar un autobus (en el qual em pensava que moriria, perque aqui la conduccio es bastant particular, diessim que requereix tenir molts reflexes) cap a Solo. A Solo ens vam passar dues hores voltant per la ciutat per trobar l’hostal on voliem anar. El fet de perdren’s va ser una de les millors experiencies del mon vam anar a parar en un barri de barraques al costat de la via del tren. Sincerament, una de les coses que m’ha sobtat mes de veure en tota la meva vida. Les casetes de tots colorins, la gent tranquilament jaguent a sota el sol, la pobresa amb un somrirue als llabis. Els nens exitats amb la idea de que els tiressis una fotografia i tothom molt i molt amable.

L’hostal va resultar ser una super casa, molt molt tetrica. A la nit a la llum de la lluna ens vam banyar a la piscina, si la cosa ja era tetrica de per si, el fet de que als peus de la piscina hi haguessin dues imatges de deus indonesis amb ofrenes de fruita i espelmes davant d’un curtinam granatos no hi ajudava. Al costat de la piscina tot de palmeres de les quals nomes en veiem les ombres i de tant  en tant algun rat penat que volava. Tot plegat creava una atmosfera particular.

De Solo ahir ens vam dirigir a Selo, fent dos canvis de minibus entremig. Quan finalment vam arribar ens va costar trobar Ratri Guesthouse, on haviem de demanar per en Sony el guia de muntanya. Finalment quan vam aconseguir trobar/ho i al vespre davant un cafe de java parlavem de l’excursio, l’ascensio al volca Merapi sortint a la 1 de la nit per poder veure la sortida del sol des del crater, de sobte sen va anar la llum i vam haver de continuar amb llum d’espelmes! tota una experiencia! 

Ens va explicar que es el cap dels guies a java i que fa molts anys que organitza excursions arreu d’indonesia, ha fet voluntariat en totes les catastrofes (terratremol de Yogya, explosio del Merapi al 2002, tsunami del 2006), i tambe vam parlar de l’excursio, 9km, 1400 metres de desnivell maxim temps d’ascensio 4hores i escatx. Tambe les seva intucio de que aquest any cap al juliol o l’agost el volca ha d’explotar, peruqe els cicles d’explosions petites son d’uns cinc anys, els de les grans d’uns 50. Aixi que, ja toca, segons ell.

Aixi doncs, aquesta nit hem fet l’excursio despres de dormir un parell d’hores ahir. El nostre guia nomes parlava bahasa pero era un home molt molt divertit, m’hi he fet amiga i m’ha ensenyat quatre paraules. Al final tot i que no parlessim cap idioma en comu ha resultat que la comunicacio era costosa pero no impossible! S’ha passat cantant mitja part de la pujada i tot i que cantava molt malament es d’agrair que algu porti alegria. Ha set una pujada dureta, pero molt molt gratificant. Pujant estavem literalment dins d’un nuvol, puc dir que mai havia experimentat tant be com avui l’expressio de “no veia un burro a quatre passes”. La veritat feia una mica de respecte anar veient contorns entre la boira i pensar que estavem damunt d’un monstre que es un misteri que explota de tant en tant, sense previ avis, deixant desgracia i mort al redera. A mes quan hem arribat al tercer nivell (hi ha nivells o “bus” com en diuen en bahasa) hi havia tres lapides i una inscripcio commemorativa, els qui van morir anaven sense guia. El guia em deia que potser no veuriem la sortoda de sol, pero hem continuat, jo volia continuar pujant  i resulta que a dalt del crater estavem per sobre el nuvol aixi que hem vist la sortida del sol sobre un mar de nuvols. Encara estic encuriosida de perque els nuvols d’aqui son diferents, perque si mes no a simple vista, ho son, no se si te alguna relacio amb els volcans. Ha set precios, un dels millors paisatges que he vist en la meva vida.

Despres hem mig voltejat el crater, al mig hem vist una inscripcio feta amb pedres i tot seguit hem anat a veure un lloc d’on surt sofre i hi ha la cristalitzacio de la lava. Molt bonic i alhora, especial, no se com explicaro, tot plegat fa una mica de respecte..Pero ha set genial!

Despres en Sony ens ha portat a Yogya amb el seu cotxe, mentre ens explicava histories bojes de la seva vida i els seus embolics amorosos amb una noia francesa tot i estar casat amb dos fills, el petit de deu anys. La seva muller ho accepta, segons ell, la seva familia es particular. Ha set xocant sentir les seves histories, pero interessant.

Dema ens dirigim a Pangandaran, quatre hores de bus, dues de barca i 15 km de minibus, per arribar a una de les platjes mes famoses de Java des d’on es poden fer varies activitats incluin una sortida al Green Canon, un riu de color esmeralda amb cascades on es pot nadar; no se si la farem a veure que sera…