Des de Pangandaran

El viatge des de Yogya a Pangandaran amb bus i despres la prometadora barqueta tradicional javanesa no va resultar ser com ens l’imaginavem. es que res perque quan vam arribar a Cilacap on es suposava que haviem d’agafar la barca, ja no sortien mes barques fins l’endema. Un professor d’angles ens va oferir allotjament a casa seva a canvi de fer una visita a la universitat on ensenyava pero per questions de temps i combinacions no vam poder acceptar. Al final vam acabar en minibus fent tres canvis i passant unes 6 hors mes viatjant per arribar a Pangandaran, on va costar trobar allotjament perque hi havia masses llocs per triar, pero va resultar que al final vam prendre la decisio encertada.

A l’alberg he conegut un grup de gent de diverses nacionalitats, tots amb la mentalitat del “back/packing” i amb mil histories interessants i inacabables destins exotics on han anat o on han anat o aniran en un futur proxim. !
Vam celebrar l’aniversari de la meva companya de viatge a la platja de Pangandaran, tastant l’arak i menjant i beguent cocos. Despres amb els amics de l’alberg i els amics locals que haviem fet vam anar a un karaoke. Crec que va ser un aniversari bastant epic per ella.
Avui a ultima hora m’he animat a fer surf, una cosa que volia fer, pero que mai m’havia temptat tant com per trobar el moment per fer-la. Ha set una de les decisions espontanies mes bones que he pres en ma vida. M’ha sorpres com m’ha arribat a agradar.
De fet, planejava marxar de Pangandaran cap a YOgyakarta dema, pero per problemes de transport i perque tampoc hi he posat tanta insistencia he decidit quedar-me per dema poder tenir un altre dia de surf.
Avui hem estat tot el dia al mar, intentant aguantar l’equilibri sobre la taula fins a la posta de sol.
Per rematar el dia els amics locals ens han organitzant una barbacoa a la platja, puc dir que he menjat un dels millors peixos de la meva vida!
Amb els amics locals i amb el meu instructor de surf he pogut parlar sobre el tsunami que va arrasar tot el poble el 2006. Tots estant afectats, tots expliuen histories, tots recorden cada detall, tots han perdut a gent propera.
La historia que m’ha xocat mes ha set la del meu instructor que estava a la platja mig adormit quan l’ona de gairebe 7 metres s’acostava, per sort va agafar la bicicleta i va poder salvar-se, pero cap altre dels seus amics ho va aconseguir.
La teoria d’un dels meus amics, m’ha semblat interessant, segons ell, la terra es massa vella, no nomes a Java han passat totes aquestes desgraceis els ultims anys, arreu del mon estan passant, aleshores m’ha recitat una llista de titulars de desastres naturals arreu per provar-me la seva argumentacio. Quan el tsunami va arrasar Pangandaran feia 15 minuts que ell havia estat surfejant, ell va estar incomunicat una setmana i la seva familia estava convensuda de que havia mort.
Tots tenen histories similars, pero tot i aixi viuen amb un somriure gaudint de cada moment. Resulta increible com poden ser tant oberts i agradables. Tot plegat fa replantejar el nostre modus vivendi.