LAO, LAO

A l´aeroport de Siem Reap ens diuen que el vol porta retràs d´una hora i quaranta minuts. Estic impacient, tinc moltes expectatives en Lao, dels tres països és el que em feia més il•lusió visitar, però ara m´haure d`esperar dues hores més per poder arribar-hi.
Un cop a l´avió ens donen una mica de menjar per compensar el retràs. Tot seguit m´adormo. Em desperto degut a les torbulències i quan miro per la finestra, veig Lao per primera vegada. Va ser amor a primera vista. Abans d´aterrar ja sé que aquest país m´encantarà. Des del petit requadre puc veure els perfils de les muntanyes cobertes de verd, el riu, les petites cabanyes de bambú i els arbres en flor. Luang Prabang no sembla ni una ciutat sinó quatre cases al mig del verd de la jungla.
Un cop el tuk-tuk ens deixa al mig del casc antic carregades amb les motxil•les ens dirigim a cercar l´allotjament més barat de la ciutat. Estic totalment estorada, el carrer on ens han deixat està ple de cases d´estil colonial frances, tot sembla tan perfecte , tan ben cuidat que gairebé fa pensar que és massa artificial. Les casetes semblen tretes d´un joc de nines. Els carrers són nets, restaurants i albergs amb encant. Cases de fusta. Preciós. Caminem i caminem. Al final ens allotjem en una pensió bastant simple, tota la casa és de fusta i d´estil colonial frances però li fa falta una reparació de dalt a baix, la prova és que quan caminem per l´habitació el parquet del terra s´enfonsa i dona la sensació que en qualsevol moment el peu em quedera enganxat i sortira pel sostre del pis de baix. Però tenim un balcó amb vistes al riu Mekong. Arribem al punt per la posta de sol. Al darrera es senten els càntics dels monjos budistes, que espio des del teulat; veig un cúmul de vestits traronja, estan celebrant algun ritual.
M´enemoro de la ciutat. Però això no és res, la millor sorpresa la tinc l´endemà . Primer de bon matí pujo fins al monument budista que domina tota la ciutat damunt d´un turó, les vistes són precioses, una panoràmica de la ciutat atravessada pel Mekong i pel seu afluent. Al mig dia em dirigeixo cap a les cascades de Kuang Si. Primer tinc una decepció, pagar entrada per veure unes cascades i arribar en una gorga, d´aigua d´un color preciós, però plena de turistes. Continuo pujant, i pujant i pujant fins que despres de grimpar pel fang de la jungla, arribo al capdamunt de tot de les cascades. Hi ha una petita banyera d´aigua d´un blau gairebé irreal. Al principi no m´acabo d´atrevir d´entrar-hi, però al final em decideixo i nedo fins al marge de la gorga on l´aigua devalla muntanya avall. La força de la corrent fa que m´agafi fort al marge. Trec el cap i davant meu descobreixo el paisatge més bonic que he vist mai. El riu s´obre pas mutanya avall atravessant el paisatge de jungla fins a l´horitzó, al davant unes muntanyes emmarquen les vistes i és l´època en què tot està florit, papallones gegants volen enmig dels arbres, he descobert que si que existeix un paradís terrenal.
Viatjant amb autobús me n´adono de que Lao té molt que oferir, jo no en veurè gairebé res, però al menys he tingut l’oportunitat de ser-hi…
Desprès d’agafar un autobus a Vang Vieng i seure durant vint-i-set hores fins arribar a Hanoi (fent parades varies, una perquè l’autobús s’havia espatllat i van tardar més d´una hora per arreglar-lo) ara escric des del dormitori comunitari de l´alberg de Hanoi, una ranglera de lliteres de bambú encorrtinades per donar sensació de privacitat dintre el petit requadre del teu llit. Avui explorarè tot el que pugui de la ciutat i demà em dirigeixo cap a Beijing!